Els elegits, capaços de deixar empremta a la terra que s´ha beneficiat del fruit de la seva capacitat de treball i imaginació, són ben pocs, tot i que a l´Alt Empordà gaudim del privilegi d´anar molt ben servits. Adrià, Dalí, Fages de Climent i Monturiol són tan sols alguns dels personatges il·lustres als que no només nosaltres dediquem places, carrers, espais i monuments. Des de fa tot just una setmana hem d´afegir un altre nom al llistat d´empordanesos «universals» que ens han deixat, un nom que, d´entrada, es distingeix de la resta per dues característiques ben pròpies: la primera, que es tracta, finalment, d´una dona i la segona, que ella formarà part d´aquesta elit amb el renom del seu nom de pila (Carmenchu) i no pas amb cap dels seus cognoms (Mateu Quintana).

Tot i essent filla d´un dels grans emprenedors espanyols del segle XX i exalcalde de Barcelona (Miquel Mateu i Pla), no foren només les seves circumstàncies les que van fer de «doña Carmen» una «fora de sèrie». La seva melomania i estima per les arts escèniques, la van impulsar a fundar, l´any 1984, els «Estius Musicals», que tres anys més tard es convertiren en el «Festival Internacional de Música Castell de Peralada». En més de 30 anys i amb el suport del seu marit, Artur Suqué i Puig, i el dels seus fills Isabel, Javier i Miquel, s´ha convertit en un dels esdeveniments musicals a l´aire lliure més importants d´Europa i un referent cultural imprescindible a les nostres contrades.

Al final de la dècada dels 80, vaig tenir el gran privilegi de poder col·laborar amb el Festival. Entre d´altres tasques, havia de tenir cura de que les grans estrelles americanes que aleshores ens visitaven, s´enduguessin un bon record de l´Empordà. Sempre recordaré la immensa humanitat d´alguns artistes com Harry Belafonte, Paul Anka, Liza Minelli o Sammy Davis Jr., o el cabreig monumental d´en Jerry Lewis durant el seu assaig general. I mai oblidaré el dia que ens visità Lady Di en companyia de la Reina Sofia, per presidir el retorn als escenaris d´en Josep Carreras, després de superar la seva leucèmia. Al piscolabis que es va servir durant l´entreacte del concert, la «princesa del poble» (l´autèntica, no la que córrer pels platós de Telecinco) es va acabar l´últim dàtil embolicat amb bacó del plat, davant l´esguard incrèdul de Carmenchu. Jo era el col·laborador que tenia més a prop i amb la delicadesa pròpia de la millor amfitriona, em demanà: «Tom, pots fer alguna cosa?» Poques vegades a la vida he corregut tant per aconseguir un altre plat i així complaure no només la princesa, sinó sobretot una gran dama, una de les més dignes i importants de l´Empordà, de Catalunya i del món sencer.