Cartes

Jordi Turon GIRONA

Estiu 1993 acaba de guanyar el premi Gaudí a la millor pel·lícula. En saber-ho, m´he esgarrifat. Em pensava que podia valorar amb un cert criteri la qualitat d´una pel·lícula, però no sé trobar-li cap valor estrictament cinematogràfic a una obra tan lloada pels entesos a Catalunya i a part de l´estranger.

I així, he descobert que la meva ignorància estimulava la meva vanitat. Estiu 1993 em va semblar improvisada (fins ara creia que l´art necessitava artifici) i avorrida com un àlbum de fotos de les criatures dels amics. I també se´m va fer insuportable el balanceig continu de la càmera (la masia de les Planes no s´estava mai quieta, sabeu?).

Pensava que, fins on n´era capaç, podia gaudir dels valors propis i distintius del llenguatge cinematogràfic. Ara m´adono que no, que era una il·lusió emergent de la vanitat, i he quedat aclaparat per la massiva bufetada que m´han clavat els votants del Gaudí. I no, no em consoleu pas dient-me que és una qüestió de gustos, no m´enganyareu pas amb falsedats piadoses: si una bona ceràmica necessita un bon artesà, una pel·lícula premiada s´ha de fer amb ofici, oi?

Puigdemont s´ha de presentar al Parlament

Juan R. Lejarza ARGELAGUER

Davant la decisiva setmana que s´acosta al Parlament de Catalunya, apel·lo des d´aquí a la responsabilitat dels nostres representants per no travessar de nou línies vermelles que ens situarien novament davant el vertigen i el conflicte.

A part del que digui el Tribunal Constitucional, Puigdemont s´ha de presentar al Parlament en persona, per costum de Dret Consuetudinari, també anomenat d´usos o costums, que és una font del dret.

Són normes jurídiques que no estan escrites però es compleixen perquè en el temps s´ha fet costum nomenar el president de la Generalitat de Catalunya; és a dir, s´ha fet ús d´aquest costum que es desprèn dels fets que s´han produït repetidament, en totes les legislatures a Catalunya.

Ignorància

o mala fe?

Joan Boronat Lecha BLANES

Ramon Iglesias en el seu article «Jo, l´Estat» del 26-01-2018, escriu que l´Enric Millo ha gosat dir que no veu malament que es posi el nom d´1 d´octubre a places i carrers perquè, en definitiva, els catalans són gent a qui els agrada celebrar derrotes.

No sé d´on treu el virrei Millo que als catalans ens agrada celebrar derrotes, potser confon «fer concentracions per reivindicar la llibertat» en «celebrar», confusió molt arrelada entre els colons espanyolistes, i la meva opinió és que, ignorar la diferència que hi ha entre una cosa i l´altra demostra això, ignorància, o potser mala fe, és aquest individu un d´aquests ignorants, o és que és una persona amb mala fe?

Per no allunyar-nos del tema, tot i no ser ciutadà de Girona, m´atreveixo a immiscir-me en la polèmica del canvi de nom de la plaça de la Constitució. Crec que seria més encertat, més impactant i més divulgatiu, el nom de plaça de les Constitucions Catalanes.

Tothom sap què va passar l´1 d´octubre, fins i tot els colons espanyolistes, però hi ha molta gent que no tenen ni idea que Catalunya va tenir unes Constitucions, un Parlament, una Bandera, un President, i moltes altres coses, molt abans que existís l´Estat espanyol.