M acabaran caient simpàtics els processistes, o independentistes, o carlistes, o com es digui aquesta gent que veus pel carrer amb la seva bufanda groga ben lligada al coll, o el seu llacet a la solapa. No em preguntin per què, suposo que la derrota té una èpica que la fa atractiva als meus ulls, li passa igual a Gay Talese, que les millors cròniques les escriu quan parla de boxejadors noquejats al primer assalt, d´esportistes en el seu declivi, de grans artistes en solitud. Hi pensava diumenge quan vaig trobar davant del pavelló del barri una trentena de persones de les de bufanda groga i pancarta de cartó, amb més aspecte d´anar a un funeral que a manifestar-se: converses en veu baixa, desgana, poques esperances, sensació de fracàs. Vaig estar a punt de donar-los un copet a l´esquena, ànims home, a la vida hi ha coses més importants, avui juga el Barça. La revolució dels somriures s´ha transformat en una trista, penosa rutina. La rutina de demanar sense la menor esperança llibertat per als presos, i de reclamar, potser suplicar, que es retiri el 155 i Catalunya pugui elegir avui un nou president autonòmic. De cridar «In-inde-independència» a tornar a manifestar-nos per llibertat, amnistia i Estatut d´Autonomia. Un salt enrere de 40 anys, gràcies als que ens havien de dur al futur.

Algunes pancartes deien «Som república», fet que em va fer mirar aquelles persones encara amb més simpatia, pobretes. En un últim i patètic intent de dotar de seriositat la cosa, però provocant l´efecte contrari, els grups de manifestats es fan dir «columnes», no em diguin que no és tendre. William Faulkner, un altre a qui agradava parlar de derrotats, retrata sovint els habitants del sud dels EUA que, anys després de perdre la guerra civil, es continuen comportant com si l´haguessin guanyada i visquessin en un estat independent. Alguns guarden encara els vells uniformes grisos de la confederació, ja polsosos i inútils, de la mateixa manera que nostàlgics processistes o carlistes o com es diguin, guarden en la retina el dia que en Puigdemont va simular proclamar una república, un record igualment polsós i inútil. Almenys en Faulkner va tenir el bon criteri de no fer aparèixer els habitants dels seus relats amb caretes carnavalesques del general Lee. Mantenien un mínim de dignitat.