Prevenció de l´abús sexual infantil,

si us plau

Rosa Maria Verge Pont

Ens ha tocat de prop un cas d´abús sexual, amb nens alguns d´ells massa petits per saber què els ha passat. Hem viscut una acció policial i judicial molt correcta i els mitjans han tractat la notícia amb cura, tot i que han perdut l´oportunitat de fer un estudi profund d´aquesta realitat. Alguna escola de Salt no ha vist la necessitat de fer res de diferent, alguna altra ha començat a treballar recursos i alguna més ha anunciat que per a l´any vinent comença a treballar la prevenció des de P4.

Casos com els del gimnàs d´arts marcials de Salt són més freqüents del que pensem: un de cada cinc infants, segons el Consell Europeu, pateix abús sexual per part d´un adult; i entre el 70% i el 85% dels abusos es produeixen en un entorn de confiança.

Des de fa uns 2 anys, tothom qui treballa amb menors ha de tenir el certificat negatiu de delictes sexuals. Però hi ha marge, com ho mostra aquest cas, on el mestre acusat d´abusos a menors feia tres anys que hi treballava amb antecedents de delictes sexuals. Per tant, cal insistir en aquesta obligació.

Desconfiar de tots els homes que tinguin cura dels nostres fills no és útil ni sostenible; fer-nos conscients del masclisme social i de les conseqüències que se´n deriven sí.

És vital establir un ambient de bon tracte, comunicació i confiança amb els nens. Que els parlem de les carícies permeses i les que no ho són, les zones públiques i les privades del nostre cos, i donar-los habilitats perquè sàpiguen dir que no o explicar-ho. Les escoles poden treballar amb propostes com la regla de Kiko, que forma part de la campanya 1 de cada 5 que promou el Consell Europeu; o amb la proposta didàctica feta per l´associació RANA, que treballa el conte Crida ben fort, Estela!. Els pares podem fer servir contes com El meu cos és meu o La Marta diu no!.

Recomençar

Nuria Casas Latre

Només escric perquè vull recordar que a la vida no existeix un botó per poder esborrar-ho tot, no existeix un botó per tornar enrere com si res hagués passat, ni un apartat d´«eliminat recentment» per recuperar allò que volem, en el moment que volem.

Només escric per recordar que el que hem fet, el que hem dit, no té volta enrere. Ens agradi o no, hem de viure amb el nostre passat. Això sí, podem començar i recomençar en qualsevol moment.

Arreveure

HÉCTOR MARTÍNEZ ROMERO

No és la primera vegada que escric al Diari. És més, hi va haver un temps on amics i coneguts es reien de mi perquè començava a ser costum. Malgrat l´experiència prèvia, aquesta serà, probablement, una de les més difícils d´escriure. Vaig escriure recordant l´Óscar, celebrant victòries i ascensos de bàsquet, demanant disculpes, donant les gràcies a treballadors de l´hospital, sobre el càncer i moltíssimes vegades per queixar-me o denunciar diverses situacions. En cap cas, vaig dir un adeu. O un arreveure.

Mare, ja sé que ho entens i que, al mateix temps, et fa mal, vull que sàpigues que us estimo: a tu, al pare i a en Sergi. I amb vosaltres, a la gent que ens envolta, al nostre barri, la ciutat i el país (malgrat que no tinguem clar de quin som exactament, però això és tema d´una altra carta...).

A tots, a casa hi tindreu lloc. Us es­pero a l´altre cantó de l´oceà perquè ara em toca dir-vos, amb els ulls plorosos i el cor feliç, adeu, fins aviat o, qui sap, si un arreveure.

Art a Torroella

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí

S´acaba d´inaugurar al Palau Solterra de Torroella de Montgrí l´exposició «Eugeni Forcano. Més enllà de la realitat», integrada per fotografies fetes als anys 60 per a la revista Destino de diversos indrets de Barcelona, que ara es fan en molts casos gairebé impossible de contrastar-les amb el paisatge urbà actual. Han transcor­regut cinquanta o més anys i tot hi ha canviat moltíssim, no cal dir-ho. Només cal veure-hi els nens fotografiats amb la pobresa i la misèria escrita al rostre, els ­carrers i les cases amb les deficiències o brutícia de llavors, o bé palesar-hi l´omnipresència indefugible de religiosos i militars a tants i més actes de l´època, signe de la jerarquització establerta alhora que de la desigualtat social, molt més evident que no pas ara. També s´hi poden contemplar fotografies del mercat de Banyoles d´un temps en què els costums eren molt diferents als d´ara. Només cal veure-hi la pota de pollastre que surt d´un cabàs que duu una dona i pensar que possiblement l´animal hi anava viu.

Al mateix palau també es pot veure l´exposició «Josep Maria Compte. Petits relats», on exposa uns conjunts d´objectes relacionats amb la fotografia que ha triat de la col·lecció del museu. El dia de la inauguració vam poder veure-hi, a més, el documental «Art i rebel·lia. Carles Fontserè a con­tra­corrent» del director Albert Abril.

I a Torroella, hi podem veure l´exposició «El retrat pintat. Imatge i pintura ceràmica» a la Casa Galibern, on sempre es pot gaudir, a més a més de les obres exposades, d´un espai preciós del tot ben restaurat i conservat, així com de l´afabilitat de les persones que se´n cuiden.