Cal alleujar la tasca dels locutors de Madrid que tenen com a suplici diari desfigurar el nom oprobiós de Puigdemont (tècnicament un fugit de la justícia), un nom que sona, en llengües madrilenyes, una mena de Puigdelluny (justícia poètica i ganes de fer-ho difícil), variant a sumar a les de Fuigpelmón i Fuigbenlluny. És a dir, que cal deixar de parlar del desafiament i que el de Brussel·les no impregni el diari de riba a riba. El primer partit que abandoni l´obstinació simiesca de marcar paquet i reptar l´altre, sigui unionista o secessionista, s´emportarà un bon grapat de vots, vots prestats que potser no vinguin dels seus. Millor: enlloc s´està com fora de casa (Rafael Azcona).
Ja vaig dir que va ser una mala idea la presència de Felip VI en la reunió de bojos egregis de Davos, ja que aquests senyors no volen donar-te res sinó saber què pensa i trama el negre, el servei, els del pis de sota, i han decidit que el conflicte català situa Espanya en el nivell d´inestabilitat de Polònia o Hongria. Pot ser, però mai hem tingut tants fatxes com ells. Ni amb Franco. Un respecte. Tampoc necessitem cap mediador internacional: en fem prou amb els nostres partits baldats i, si fos necessari, recórrer a una legió de dignataris perquè elevin pregàries al cel (de l´Escorial i Montserrat), a veure si baixen del vèrtex del pubis, que sembla que és l´únic que els interessa.
Com que llegeixo La Vanguardia amb regularitat, espanta una mica el nivell de frivolitat de col·laboracions, de presumpte fust intel·lectual, que emmascaren amb al·lusions als jocs d´atzar i a la creativitat del president pròfug, de bona fe, amb un esforç degudament retribuït o per meres ganes d´embolicar, la cagada de declarar la independència i no tenir ni un sol criteri per a l´endemà. L´atzar és molt important en tot, es va perdre un regne per un cavall, però ni Déu ni la política juguen als daus. Per mi, Puigdemont que es quedi a Brussel·les i Francisco Camps al Consell Jurídic Consultiu valencià, més dens que la selva de Darién. I a una altra cosa.
