Es cert que ens agrada que ens enganyin? El diccionari d´Oxford ha elegit postveritat paraula de l´any: la paraula més important de l´any 2017. Paga la pena reflexionar-hi, encara que sigui en el breu espai d´una columna periodística. Sembla que ens agrada que ens enganyin. Hi passam gust. La veritat estricta és insuportable. Es tracta de contribuir a la creació de l´opinió pública, no a partir dels fets concrets més o menys objectius, sinó a partir de les emocions que el fet en qüestió desperta. També, de les sovint inalterables creences personals. Però dir una mentida ben dita és un art. No tothom n´és capaç.
Un exemple el tenim ara mateix en la forma de tractar la qüestió catalana des dels mitjans estatals. A qualsevol hora del dia poses un dels canals de televisió que ens arriben de Madrid i et trobes amb un individu que parla malament de Catalunya. És un fet que crec que seria mal de trobar en qualsevol altre indret d´Europa. A mi m´agrada fer-ne la prova. Pitges el botó corresponent i, si no és un és l´altre, vingue a insultar els catalans. Si voleu, una part important dels catalans. Però si recollíem en un documental tots els insults que s´han vomitat des de les televisions ens quedaríem amb els cabells drets. Notícies impactants que són mentida, manipulació de l´opinió pública, interpretacions pervertides, una falsedat rere l´altra... Un art. Cert és que l´estrella de tot aquest desvari és la senyora Soraya. És com una gran actriu tràgica: surt a escena i derrama postveritat per tots els orificis dels seu cos. Diria que fa servir el mètode Stanislavki. No es tracta únicament d´utilitzar de manera perfecta tècniques vocals i corporals. Això ella ho domina. Però Stanislavski va molt més enllà: exigeix dels seus actors que hi aboquin alguna cosa més que la tècnica: que impliquin certs processos psicològics en la creació del personatge que representen, processos sovint incontrolables, la pròpia experiència emocional, el comportament subconscient. És una delícia, en sortir la senyora Soraya a escena. Ni Doña María Guerrero, ni Lola Membrives, ni Margarida Xirgu, ni María Fernanda Ladrón de Guevara, ni Núria Espert l´haurien deixat enrere. Trepitja l´escenari i des de les bambolines al prosceni es commou el cadafal, ni que fos Medea, Hècuba, Fedra. Són sempre monòlegs tràgics contra Catalunya, crits, amenaces... Un desgavell de postveritats.
Vaig tenir un amic al qual un cotxe va atropellar la dona. Travessava un carrer i el cotxe l´aplegà de ple, de manera directa. La llançà enlaire i anà a parar sobre el capó del cotxe. Quan la recolliren era quasi morta. Se l´endugueren a l´hospital i s´hi està en estat de coma durant dues o tres setmanes. Quan va recobrar el sentit i va obrir els ulls va conèixer tothom que l´envoltava. Ningú no s´ho esperava i fou una sorpresa. Tots els familiars pensaven que li quedaria alguna seqüela, una tara. Era quasi un miracle. A poc a poc es va posar bé i sortí de l´hospital. El meu amic em deia disgustat: «Podríem dir que a na Joana no li ha passat res, si no fos per un problema del qual no se´n veurà alliberada de per vida: De resultes de l´accident ha quedat amb un defecte que em fa empegueir. En podríem dir una imperfecció». Amb la intenció de donar-li conhort em vaig atrevir a dir: «Però no hi ha ningú que no tingui alguna imperfecció. Ho diu el refranyer: «Qui vulgui mula sense tara, ha d´anar a peu». Em va replicar: «Però el cas de na Joana és molt greu i em produeix angoixa». «Digues què li passa». «l´enganxà un cotxe i mai més no tornarà a esser la mateixa: Des que sortí de l´hospital només obre la boca per dir la veritat. Saps què és, això? Em fa suar sempre. Per causa de l´accident no sap dir mentides».
Era una desgràcia. No sé fins on es pot arribar, però la vida vora una persona que no sap mentir ha d´esser molt dura. Insuportable, en temps de la postveritat. Ens agrada que ens enganyin. El nostre món no es pot entendre si no posseeixes la capacitat d´embaucar els altres, d´organitzar un simulacre. Quan la senyora Soraya surt a la pantalla a parlar malament de Catalunya ens diu, sobretot, qui és ella i ens ofereix impagables indicis de la seva perversitat, però també del seu art. La veritat és avorrida i odiosa. La postveritat és alegra i loquaç.
