Un final de dibuixos animats

02.02.2018 | 06:30

Els gironins desobeeixen a la seva manera, que és molt seva. Aquesta setmana l´Ajuntament ha anunciat que no prestarà l´auditori a la Fundació Princesa de Girona, com ha fet cada any, per tot seguit afegir que no ho farà perquè estarà en obres. Desobeir i posar una excusa és de covards, per això fa tan gironí. L´alcaldessa es desfà també en excuses quan l´11-S –o quan toqui segons el calendari processista– retira la bandera espanyola: uns dies està a la bugaderia i d´altres l´ha robat un brètol, mai és per decisió pròpia. Per desobeir fa falta dignitat, si no, es passa a fer el ridícul. D´aquesta gent la meva àvia en deia –en català– un quieroynopuedo. L´ajuntament, en fi, no és més que un reflex d´aquesta ciutat on quan hi ha vaga els botiguers deixen la persiana a mig abaixar –o a mig apujar– per quedar igual de bé amb els piquets i amb els clients. Si és que no són el mateix, tenint en compte que es tracta de piquets gironins.
El gironí fa la revolució d´11 h a 11.30 h, aprofitant l´hora d´esmorzar, i torna a la feina. Si al vespre no fa fred, serà de nou revolucionari, en aquella hora tonta en què és massa aviat per anar a casa perquè encara no ha començat El Foraster a TV3. Amb sort –si un encàrrec de darrera hora no li ho impedeix– demà s´aixecarà contra el poder una estoneta més, que no sigui dit. Òbviament, amb aquest sistema els gironins no han assolit mai res, excepte viure tranquils quedant bé amb ells mateixos, que no és poc.
Només els que no coneixen el caràcter pusil·lànime d´aquesta peculiar regió, confiaven en una revolució comandada per un gironí, que per a més inri havia sigut alcalde de la seva capital. I mira que estaven avisats, quan l´home, després d´instar la gent a jugar-se el físic, en una demostració d´alta gironitat es va amagar a sota d´un pont per canviar de cotxe i de col·legi electoral. Fugir dies després cames ajudeu-me i no parar fins a topar amb l´Atomium, mentre els companys de govern es jugaven la presó, va ser ja de gironí pota negra. Però ha superat tots els testos de gironitat quan, ocult darrere del Manneken Pis, pretenia que la pobra mesa del Parlament es jugués la presó proposant la seva investidura telemàtica, mentre ell s´ho mirava des de Brussel·les entre musclos i frites, repetint amb la boca plena a qui ho volgués sentir: «Jo foc l´autenpftic pfefident». Si tot això no fos suficient per nomenar-lo alcalde de Girona a perpetuïtat, ha resultat que mentre es dirigia als catalans en un discurs televisat que va ser un remake de l´egòlatra i absolutista «L´estat soc jo», enviava missatges –per això tenia les mans ocultes a la pantalla– reconeixent que tot estava acabat, admetent la farsa, el fracàs més absolut. Aquest home, amb aquests deliris de grandesa, va equivocar el destí. Hauria d´haver acabat a Suïssa, com tants ­presidents africans que van fugir del seu país perseguits per la justícia i encara es creien ídols. Només ha de canviar la bufanda groga per un gorro de pell de lleopard.
Al pobre Puigdemont li ocorre el mateix que al Nero Golden de la darrera –i extraordinària– novel·la de Salman Rushdie: és com aquells personatges de dibuixos animats que corren cap al caire del penya-segat i sempre es passen de frenada, però continuen avançant, desafiant la gravetat, fins que miren cap avall i llavors cauen: quan s´adonen de la impossibilitat del seu intent, els arriba el final catastròfic. En Puigdemont ha continuat tirant endavant perquè no mirava cap avall. Fins ara. I ha començat a caure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema