Raons per a l'optimisme

02.02.2018 | 06:30

Ja n´hi ha prou de males notícies. Als que afirmen que un pessimista és un optimista ben informat se´ls pot respondre que un optimista és un pessimista que rebutja amargar-se la vida i amargar-la als altres. Perquè totes les coses tenen dues cares, com el déu Janus, una trista i una altra amable, i jo soc dels que pensen que quan una porta es tanca, una altra s´obre; que no hi ha mal que per bé no vingui; que tampoc hi ha mal que cent anys duri i que el millor està per arribar, perquè no és cert que qualsevol temps passat va ser millor. Molt al contrari. Pensin en el rei Lluís XIV de França, que tenia una fístula que no el deixava viure o en el primer Rothschild, envoltat de milions, que es va morir en no poder aturar una infecció ocasionada per un flegmó. Amb un simple antibiòtic haurien estat més feliços tots dos.
La realitat és que el món va a millor. Encara hi ha molts problemes, però estem millor que mai tant a escala global com en la domèstica. Pensem per un moment en les guerres, les epidèmies i la fam que han estat plaga de la humanitat durant mil·lennis. En una fam a la fi del segle XVII, mentre Lluís XIV construïa Versalles, una sequera espantosa que va durar dos anys es va emportar al 25% dels francesos que tampoc podien menjar els panets que recomanava Maria Antonieta un segle més tard. Deia tonteries sense pensar i va acabar sense cap. És cert que la gent segueix morint de fam en llocs com la Banya d´Àfrica (Somàlia, Sudan, Etiòpia...) però cada vegada són menys. Més encara, si abans el problema era menjar ara hi ha al món 850 milions de persones mal alimentades i 2.200 milions que tenen sobrepès. Avui dia mor més gent per malalties associades al sobrepès que per gana. En general, mengem millor, som més alts, vivim més temps (Espanya és dels països més longeus del món), som més cultes i més cosmopolites, més tolerants... I com a conseqüència milions de persones s´incorporen cada any a la classe mitjana i en comptes de menjar arròs mengen bistecs de vaca, cosa que crea altres problemes. El 25% dels indonesis es consideren avui classe mitjana i a la Xina la xifra ha pujat de cinc milions el 2000 a 225 milions el 17 anys.
Si pensem en malalties, les plagues han estat històricament una maledicció per a la humanitat. Al marge del Déu implacable de la Bíblia, que les enviava als enemics d´Israel, millor documentada està l´epidèmia de pesta que va acabar amb un quart de la població europea a la fi del segle XIII. En alguns llocs, com Florència, el percentatge va arribar al 50% de morts i va establir les bases per al triomf literari de Bocaccio. Els virus que van acompa­nyar l´arribada de Cortés a Tenochtitlan van acabar en pocs mesos amb un terç dels seus habitants i a canvi els espanyols van tornar a Europa amb la sífilis que les campanyes militars van estendre amb rapidesa pel nostre continent. I el mateix va passar quan el capità Cook va arribar a Hawaii, on la població nativa es va reduir de mig milió a menys de cent mil. I en canvi ara la sida s´ha controlat, almenys per a qui pot pagar el tractament, i també les epidèmies de l´èbola o el Zika. Altres vacunes es resisteixen més, com la de la malària i no puc evitar pensar que hi hauria més diners per a la seva investigació si afectés països rics i no pobres. I, no obstant això, en un món interconnectat res més fàcil que la ràpida expansió d´un virus com el de la mal anomenada «grip espanyola» (es va originar al mig oest nord-americà) que va matar més de cinquanta milions de persones el 1918. Una variació del virus de la grip, una altra grip aviària o porcina podria avui sembrar el caos per la rapidesa amb la que s´estendria gràcies a la globalització i els avions i la manca de temps per produir vacunes amb la rapidesa necessària. És una cosa que els experts adverteixen sense que els polítics els facin cas.
I el mateix passa amb la guerra. Després de les carnisseries de les dues guerres mundials (uns 70 milions de morts entre ambdues) avui sembla que hem aconseguit reaccionar. Explica Yuval Noah Harari en el seu llibre Homo Deus que el 2012 van morir a tot el món 56 milions de persones i només 620.000 a causa de la violència humana (120.000 per guerres, 500.000 pel crim i 7.000 per terrorisme), mentre que hi va haver 800.000 suïcidis i milió i mig van morir per diabetis. I és que, com diu Harari, «el sucre és més perillós avui que la pólvora». No vol dir que els arsenals nuclears no puguin provocar un holocaust o que hagi desaparegut la violència en les societats humanes, cal mirar a l´Orient Mitjà, sinó que adopta altres formes com poden ser les ciberguerres del futur.
Insisteixo, segueix havent-hi problemes i riscos a curt termini a Corea del Nord, l´Iran, les ambicions de Rússia i la Xina, la impredictibilitat dels EUA de Trump o el mateix populisme que dispara amb pólvora del rei. Però cal reconèixer que estem millor que mai i fa poc Davos ha reconegut que torna el creixement econòmic global. Tant de bo sapiguem construir sobre aquesta realitat per enfrontar amb decisió els dos grans desafiaments de la humanitat a mitjà termini: el canvi climàtic i les creixents desigualtats econòmiques. Sobre això em temo que no soc tan optimista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema