No parlaré ni d´independència ni de no independència. Ni tan sols goso qüestionar si mai hauria d´haver començat aquest procés. Ni de la conveniència o no de continuar-lo, posar-lo al ralentí o amortitzar-lo. Crec que, ara més que mai, la decisió cor­respon als polítics que s´han jugat el coll per un ideal i que actualment, agradi o no, són els representants de la majoria democràtica de Catalunya. Els centenars de milers de seguidors de l´independentisme ho hauran d´acceptar. Són molts els que els jutgen però només ells són a la presó, hi han estat i hi poden tornar, o estan a l´exili. Només ells han fotut la seva vida a prendre pel cul per un ideal. Els que els critiquen feroçment des de les seves vides normals, amb la certesa que aviat serà cap de setmana normal, haurien d´aturar-se a pensar que a Catalunya hi ha una generació de polítics amb la vida destruïda. Desfeta per una idea que pot agradar o desagradar, que es pot treballar a favor o en contra, però que no es pot negar que representa un acte de valentia o d´insensatesa; que cada un valori què és. Però el sol fet de jugar-se la vida per un somni polític, hauria de merèixer un reconeixement després de tants anys envoltats de xurma, cinisme i corrupció política. Podreu combatre aquestes creences però és necessari fer l´exercici de contraposar aquests polítics desarmats, amb els polítics del poder central i la indústria anti­independentista, que s´ha limitat a esclafar-los, recargolant les lleis, com va fer l´exercit americà amb els Sioux o com els lleons devoraven cristians al circ romà. De fet no hi ha gaire diferència, en sentit metafòric, amb uns afusellaments.

Nosaltres acabarem el dia i podrem fer una canya amb els amics. El cap de setmana anirem a passejar bufandes i llacets grocs o anirem a arrencar llaços grocs i a insultar independentistes, però després podrem anar a fer una calçotada. Ells, en canvi, que no són ni corruptes ni tirans, qui sap si durant anys hauran de passejar pel pati en companyia d´assassins i depravats, tancats hores interminables en una cel·la i menjant hamburgueses blaves, o clausurats en una habitació de Brussel·les esperant que arribi el moment de posar-se l´iPad al costat i fer veure que sopes amb la teva canalla, però privat de fer un petó de bona nit, de portar-les a l´escola l´endemà mentre rumies com serà la teva cadena perpètua a 1.200 quilòmetres de casa.

S´han guanyat el dret a decidir què volen fer amb el seu ideal.