He passat por dos cops a la meva vida. He estat afortunada, si més no fins ara. El primer cop va ser a Sadernes. Vaig caure avall per un pendent de roca llisa que anava de pet al riu. Potser van ser deu metres, no gaire més. Si no em vaig trencar la crisma va ser gràcies a la motxilla, que va amortir el cop. El trajecte es va fer llarg. Mentre lliscava estrepitosament avall em vaig veure al canyet.
El segon cop que vaig passar por va ser el dia que vaig signar la hipoteca. Allò sí que va ser un atac de pànic. La rastellera de factures que s´albiraven em treia l´aire. Aquella nit no vaig dormir. I vaig estar unes quantes nits més corrent pel llit mirant de trobar un xic d´assossec.
La primera por va durar poc. Intensa i breu. La segona també va acabar passant a mesura que veia que l´esclavatge es podia suportar. Són pors de pa sucat amb oli, ja ho sé. El present, i el futur que s´albira, però, contenen una altra mena de por. Pors que suren. Que són en l´ambient. Que ens volen colonitzar. Que volen que callem. És la por de l´arbitrarietat. La judicial i la policial. Arbitrària, perquè ja no sabem què podem dir i què no podem dir. Arbitrària perquè els jutges ja no són àrbitres (ai, els derivats!) sinó, com deia algú, un jugador més que et va marcant gols.
Llegeixo que al cantant mallorquí Valtonyc li han caigut tres anys i sis mesos de presó per injúries. Llegeixo que el Suprem vol inhabilitar els nostres polítics empresonats abans i tot d´haver-los jutjat. Hi ha qui pensa, i qui diu, que l´independentisme ha despertat el feixisme. El mal, però, és que sempre hi ha sigut. Per això The economist afirma que la democràcia plena està en perill a Espanya. És com l´edat mitjana d´abans de les assemblees de pau i treva. Com podem sentir que som vius si cedim a la por, si renunciem a vorejar rius, si callem per sempre?
