La història sol tenir el seu revers. En les dramàtiques jornades d´octubre, els dubtes de Puigdemont van causar una fractura interna en l´independentisme que encara perdura. Aquells dies van ser l´inici d´una llarga decadència i d´una probable guerra freda territorial, conseqüències -Josep Pla sempre va insistir en això- del xoc amb la realitat. Per descomptat, la realitat no és només l´aplicació del 155, la fugida de Puigdemont, l´empresonament de Junqueras i d´altres líders de l´independentisme, la marxa de les empreses o la fragmentació social a Catalunya, sinó també la consolidació d´un desafecte emocional en part de la població catalana cap a la resta d´Espanya, l´especejament del catalanisme històric, el ressorgiment dels populismes i l´enorme pèrdua en termes de cultura cívica que suposa substituir el marc democràtic del consens per la ratificació plebiscitària. Puigdemont va tenir una gran oportunitat de convocar eleccions autonòmiques per canalitzar el Procés quan va pactar amb Madrid i, a canvi, s´hagués convocat la taula constitucional; però la por de ser acusat de traïdor, els dubtes i la desconfiança van causar la destrossa posterior. Puigdemont va fugir a Brussel·les i en aquesta fugida s´hi amagava una crítica als seus socis d´ERC, als quals en la intimitat cusava d´haver-lo forçat a declarar formalment una independència que ja, en aquell moment, sabia inviable. Amb Junqueras a Estremera i un resultat electoral inesperat -es preveia que ERC fos la primera força política de l´hemicicle català i va acabar sent la tercera-, Puigdemont ha recuperat la iniciativa. I desitja venjar-se d´Esquerra i de tots els que el van obligar a no convocar les autonòmiques. La seva llista és ja una formació tancada, que pot permetre´s el maximalisme dels carrers, en contra de la posició orgànica del PDeCAT -molt més prudent- perquè sap que compta amb la basa d´unes noves eleccions, convocades per Rajoy i el 155, però ratificades per la guerra civil interna que viu l´independentisme.
El nou president del Parlament, Roger Torrent, és un home de partit que se sotmetrà amb estricta obediència al que li marquin els dirigents d´Esquerra. No és un maverick que actuï per lliure. I, tant a Esquerra com a l´antiga Convergència, sembla que es va imposant un lent retorn al realisme polític, que no suposa una renúncia a l´independentisme sinó un ajust de les expectatives fins que l´equilibri de forces sigui diferent -a Catalunya i a Madrid- i el suport internacional, decebedor per als seus interessos fins ara, sigui més generós en un futur. Si ens dirigim -o no- cap a una nova convocatòria electoral -quantes en portem ja en aquest últim lustre?-, aviat ho sabrem. Però, més enllà de la insistència suïcida de Puigdemont en ser l´únic candidat, les espesses aigües de la realitat aniran tornant al seu curs. Normalitzar la política catalana no vol dir que ens trobem davant la solució més o menys definitiva d´un problema excessivament enquistat. Però sí que seria un primer pas que aixecaria el 155 i posaria en marxa a mitjà termini noves dinàmiques. Només el temps pot curar allò que s´ha malmès amb el pas dels anys. El temps, la generositat i la intel·ligència. Però abans, em temo que l´independentisme haurà també de resoldre les seves querelles internes.
