Al llarg d´aquests darrers dos anys, quan el processus s´enfilava cap a la declaració unilateral d´independència amb proclamació de la república catalana inclosa, he deixat palès en aquestes pàgines el meu displicent enuig vers declaracions, manifestacions i fets amb fort accent feixista que es donaven en el bàndol dels elegits pels déus per portar a terme tan complexa i dura feina. El meu desconsol venia donat per la incautació de la paraula democràcia per part de destacats membres del govern i del Parlament de Catalunya, àdhuc pels líders de l´ANC i d´Òmnium, quan en l´origen d´aquest mot, democràcia, s´hi troba el respecte vers el lliure pensament. Si estaves amb ells, et lliuraven un certificat de demòcrata i, si pel contrari, mostraves alguna discrepància, ni que fos de forma amable i argumentada, aleshores et negaven aquell certificat i, com si es tractés dels primers anys de franquisme, et consideraven i tenies el tracte de «no adepte al règim». Et convertien en diana de les prop de 35.000 webs -no m´he equivocat en la xifra- que va arribar a crear l´independentisme. Uns «demòcrates», vaja, de pacotilla.
El que no sabia ni mai havia intuït és que personatges com ara la mallerenga de Puigventós, l´alcaldessa Madrenas, els bonifacis que pujaven a l´autocar per arribar-se fins a Barcelona i manifestar-se en favor de la independència, els que conformaren la cadena humana que donà la volta al món, els que varen guardar i protegir les urnes quan la consulta/referèndum del setembre de l´any passat i tutti quanti, els que han integrat els prop de dos milions de persones que han vingut sortint al carrer per empènyer i donar suport als polítics que volien separar Catalunya d´Espanya, rebessin el nom oficial de «tropa» des del mateix govern català.
Nego rotundament que la gent de peu que al llarg dels 3 + 2 anys últims s´ha manifestat al carrer, en favor de la sobirania en termes absoluts de Catalunya i de la independència de Catalunya respecte de l´Estat a on encara avui s´ubica, tingués vocació majoritària de «soldats», en terminologia militar, que el Diccionari de l´Institut d´Estudis Catalans atorga als que integren una tropa. El seu pacifisme ha estat la més rellevant de les seves notes i així ha de ser de tota democràcia, malgrat que en qualsevol lloc poden haver-hi brètols violents que es caracteritzen per la seva radicalitat i sobretot per la seva insignificança.
La locució «no desmoralitzar la tropa» es troba en els 147 folis addicionals que les forces de seguretat han lliurat a la justícia, l´autor de la qual és en Josep Maria Jové, l´antic número dos d´Oriol Jonqueras, i que venen a completar l´agenda Moleskine, aquella que recollia tota la sistematització governamental i no governamental que havia de portar Catalunya a la seva independència. La «tropa», en aquesta documentació lliurada al jutjat 13 de Barcelona, té una incontrovertible connotació pejorativa. És la constatació de fins a quin punt pot arribar a ser pur feixisme la pràctica d´una doctrina, la que ha envoltat l´independentisme, un milió de vegades impartida per tots el canals possibles seguint el manual del nazi Goobels, en detriment de la bona fe del «conjunt de persones aplegades», igualment definició de «tropa» segons l´IEC, manifestant-se pacíficament a favor dels seus legítims ideals. Aquestes persones en mereixen tot el respecte; els manipuladors, cap ni un.
No desmoralitzar la tropa és terminologia militar. Ningú no ho pot negar, com tampoc pot ningú negar que la tropa és element bàsic per guanyar qualsevol guerra. Els oficials -en Jové i companyia- manen i disposen; la tropa obeeix sense disposar del dret a la discrepància. Se´ls inculca el deure a no pensar i a obeir cegament als seus superiors. I així els va, doncs la tropa sol sortir malparada sempre, però difícilment els generals deixen la seva vida en l´escenari de la confrontació. Vegi´s Puigdemont.
