Dimarts passat vaig anar a la concentració, davant del Parlament, cap al tard. Com que els accessos eren tancats, vaig escalar la reixa i vaig comprovar que tot i les hores que duc destinades a la cultura -hores i anys-, conservo un estat físic potable. Dues famílies d´Olot em van aplaudir. Em vaig sentir jove.

Roger Torrent havia ajornat el ple feia hores.

Quan els dies d´hivern cau el sol, el parc de la Ciutadella és una delícia. L´entrellum i la humitat contradiuen la ciutat, se sent olor de bosc. Davant del Parlament érem quatre i el cabo. Quatre i el cabo si tenim en compte els volums més o menys espontanis als quals ens ha acostumat el procés. Per posar un exemple, el dia de la concentració davant del Departament d´Economia -20 de setembre de l´any passat, el dia que Cuixart i Sánchez van provar de dissoldre la gentada des del sostre d´un jeep de la Guàrdia Civil-, allí hi havia 70.000 persones segons diverses fonts. Jo crec que dimarts passat, davant del Parlament no arribàvem a les 2.500 ànimes.

Em vaig trobar una amiga de Palafrugell, l´Ariadna. Anava amb pressa, perquè el seu autocar havia de tornar al poble. També vaig veure un home de la meva edat que s´havia fet una gàbia de cartró i la duia posada fins a la cintura. Demanava la llibertat dels presos polítics. La penya es feia fotos amb ell. I aleshores vaig sentir un petit malestar. La gent duia les màscares de Puigdemont. Veure tanta fesomia del Molt Honorable, amb els ulls retallats, creguin-me que un no està preparat per a segons quines coses. A més a més, la gent duia les màscares al clatell. És a dir, perquè m´entenguin: quan algú caminava davant meu, jo veia el President allunyant-se, d´esquena, estrafet, amb manyocs de cabells als ulls. Algunes màscares eren arrugades i la impressió de guinyol tètric tenia el perfum del malson.

Vam cridar consignes. Vam cantar Els Segadors. Vam dir que d´allí no ens mouríem fins que no recordo ben bé què. El meu CDR va decidir que acamparíem al parc. Per sort, mentre m´ho pensava, ens ho van prohibir. No em mal interpretin: malgrat el foc de la dignitat, estàvem fent el ridícul. Fou d´agrair, doncs, una excusa per deixar de fer-lo.

Sempre ho entendré, perquè puc dir que en més d´una ocasió hi he estat disposat. Tastar presó a canvi de no renunciar als ideals és digne d´elogi. Però també és normal voler una vida menys atrafegada. Els partits independentistes que han de gestionar el 155, entenc que vistos els precedents (presoners i exiliats) estiguin una mica indecisos. El que no entenc, però, és que facin veure una cosa i en demostrin una altra. El 21-D va guanyar la independència. Dimarts la meva amiga Ariadna va baixar expressament, deu ser la sisena, la setena avinentesa. La gent es va fer les màscares espantoses del President. Érem uns quants, vet-ho aquí, disposats a fer el ridícul un cop més. Uns quants menys, em va semblar.