LLETRES

Pluja àcida

04.02.2018 | 06:30

No es gaire visible però és constant. Cau en llocs sensibles amb la decidida intenció de desgastar el paisatge de la cultura. Arriba acompanyada d´un mar de fondo imperceptible que impulsa onades corrosives que, de mica en mica, van rovellant la llibertat d´expressió. La repetició d´aquests fets comporta una estranya sensació: la normalització dels fets excepcionals. Així, contemplar que còmics com Eduard Biosca o Toni Albà han de desfilar pels tribunals esdevé gairebé una anècdota. La pluja àcida conté aquesta qualitat, cau, infecta i desfà amb lentitud l´orografia i, quan la gent s´exclama, ja és massa tard perquè, el bosc i tot el paisatge, està devastat. És un món on l´acumulació d´informacions, notícies i rumors, conforma, sense aturador, una xarxa selvàtica. Cada vegada és més complicat esbrossar-la. S´acumulen troncs i males herbes mentre hi ha drets fonamentals que queden primer embardissats i, després, sense oxigen. La mort en directe. És un fenomen que encomana resignació. I l´única llum que s´hi endevina és la del destí inexorable i acostumar-se, d´entrada, a la impotència, després, a la paciència i, al final, a la submissió. És una pluja tòxica que penetra el pensament i transforma la mirada, i converteix en culpables els còmics, dibuixants i músics que han gosat no ser políticament correctes. Ai-las! Llavors, mig de la devastació, rebrota la metàfora com una de les poques fustes de salvació en una marea que, cada dia, és més abassegadora. Aquests darrers dies, però, s´ha produït un altre fenomen: l´aparició de la superlluna, un eclipsi, una lluna blava i, per rematar-ho, la lluna de sang. Algú, no es pot dir qui, ho ha interpretat com un senyal d´esperança.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema