Pels volts del Nadal de 1960 Joan Sales contacta amb Mercè Rodoreda, aleshores exiliada a Ginebra, per proposar-li la publicació d´una novel·la. És la mateixa novel·la que, sota el títol de Colometa, Rodoreda ha presentat al Sant Jordi i que no ha estat premiada (sortosament, però, Joan Fuster, membre del jurat, ha descobert la immensa qualitat de l´obra i n´ha suggerit a Sales la publicació). El cas és que, ja des de la primera carta, l´editor recomana a l´escriptora un canvi de títol, recomanació que, d´entrada, Rodoreda rebutja: «... voldria conservar el títol per raons profundes. No és el títol el que fa la novel·la sinó que és la novel·la la que fa el títol».

Durant més de sis mesos i al llarg de diverses cartes, Rodoreda i Sales discuteixen molts detalls de l´obra i parlen, de retruc, d´altres qüestions lingüístiques, literàries, editorials, socials o polítiques, però sempre hi ha de rerefons aquell títol esquívol que cap dels dos no acaba de trobar. L´escriptora proposa Un vol de coloms, però l´editor el descarta perquè «dóna una idea molt equivocada del gènere de la novel·la». Rodoreda li confessa que triar un títol sempre li resulta molt difícil i, per primer cop, suggereix La plaça del Diamant, el primer títol que l´autora té al cap quan comença a escriure la novel·la. Sales, però, pensa que la plaça del Diamant no té prou pes dins de l´obra i proposa Un ter­rat a Gràcia, que Rodoreda refusa perquè «em fa l´efecte d´un títol per a una novel·la que no és meva». Es palpa la tensió i el patiment per trobar el títol que faci justícia a l´obra i fins i tot la dona de Sales, la Núria Folch, en proposa un: La senyora dels coloms. Finalment, però, La plaça del Diamant s´imposa a la resta pel seu alè poètic, segons Benguerel, i perquè, addueix Rodoreda, obre i tanca el cercle vital de la seva protagonista.

Vist des de fora, des del punt de vista del lector, el títol pot semblar una cosa superficial, arbitrària, de segon ordre, però tots els escriptors hem passat pel martiri de no trobar aquell títol escaient que parli de l´obra sense trair-la, que l´evoqui sense resultar massa evident. Les fatigues de Rodoreda i Sales m´han fet pensar en un conte de Quim Monzó: un escriptor ha escrit el millor conte de la seva vida, el conte gairebé perfecte, però és incapaç de trobar el títol que l´acabi d´arrodonir, que el culmini; hi rumia llargament, hi dona voltes i més voltes, però, incapaç de trobar-lo, acaba estripant el conte.