No m´agrada que Junqueras, Forn i els Jordis estiguin a la presó, ni que hi hagin passat els que n´han sortit sota mesures cautelars, amb el perill constant de tornar-hi. Però de vegades d´un gran mal en surt algun bé, que en aquest cas és el debat sobre la presó preventiva. Una mesura que s´ha començat a qüestionar, si més no a Catalunya, quan s´ha aplicat a líders polítics amb centenars de milers de votants i de manifestants al darrere, però que han patit i pateixen, des de fa segles, tota mena de ciutadans quan encara no han estat declarats culpables de cap delicte, molts dels quals després han estat absolts en el judici.

Les notícies de sancions per faltes disciplinàries als polítics catalans ens recorden que als presos preventius se´ls aplica el mateix reglament que als que compleixen condemna per sentència ferma. Però aquests darrers són a la presó com a càstig pels seus delictes, i no poden esperar una experiència de balneari. Els preventius, en canvi, estan tancats únicament per tenir-los sota control, ja que se sospita que podrien fugir, destruir proves o reiterar el delicte. És una mesura «cautelar», i les resolucions judicials del cas que ens ocupa admeten el conflicte entre prevenir aquells perills i respectar el dret a la llibertat de qui no ha perdut la presumpció d´innocència.

Si tenir-los tancats no és un càstig sinó una mesura preventiva, no té cap lògica que es trobin en la mateixa situació que els condemnats, dels quals s´espera que no estiguin gaire contents de ser allà dins, ja que en altre cas no constituiria una sanció penal. Aquestes reflexions són ara més compartides perquè els afectats són membres del Govern de Catalunya i dirigents d´entitats massives, però també han de ser vàlides quan l´empresonat és un perfecte desconegut, encara que llavors només se´n preocupin els seus familiars i amics. Acceptem amb massa facilitat que tot detingut per delicte greu ha d´estar entre reixes, i que tot enreixat ha de patir un règim sever. Si finalment l´absolen ens queixem dels jutges, però no del mecanisme. És una de tantes convencions heretades que no posem en qüestió, perquè qüestionar fa mandra.

Espero que els diputats d´ERC i el PDeCAT al Congrés promouran tot seguit una reforma de les lleis processals per corregir aquest absurd, i que del patiment dels seus dirigents, que cal alleugerir com més aviat millor, en surti almenys aquest benefici d´ampli abast.