Tot i que els mesos de gener solen dur xifres negatives al mercat laboral després de la campanya de Nadal i mentre ens assabentem que l´atur ha augmentat aquest mes de gener en 63.747 persones (el total d´aturats sumen a tot l´Estat 3.476.528 persones), el Banc Santander ha fet públic que al 2017 va obtenir un benefici de 6.619 milions d´euros, fet que representa un increment del 7% sobre l´any anterior. La previsió fiscal per al 2018 de l´entitat li és favorable perquè haurà de pagar menys impostos, tal com ja preveu l´Agència Tributària, amb caràcter retroactiu, per deduccions que durant la crisi no podia declarar. És un dels molts exemples que, com cada principi d´any, sentim als mitjans sobre les dades eufòriques econòmiques dels Bancs que poden resultar insultants. Gràcies a l´impuls de les filials de Mèxic, els comptes de resultats dels dos gegants financers espanyols, BBVA i Santander, han obtingut un benefici de 45,6 mil milions de pesos (1.977 milions d´euros) el 2017, gairebé un 12% més que l´any anterior. Ens trobem empantanegats entre aquestes dues realitats oposades; d´una banda les xifres estratosfèriques dels beneficis financers i, de l´altra, la precarietat que es desprèn de les dades de l´atur, acompanyades dels minsos sous de la classe treballadora. En aquest sentit, el catedràtic d´Economia Aplicada de la facultat d´econòmiques de la UB Antón Costas planteja idees d´on es podria trobar la sortida a aquest paradigma de pobresa. Com a professor d´universitat, conseller de diverses empreses i ex-president del Cercle d´Economia, les seves dures crítiques al sistema esdevenen un referent. Un dels eixos del seu discurs és que els baixos salaris són a la base de problemes econòmics, ratificant les tesis del BCE i l´FMI, que sostenen que el risc més gran de l´economia és la baixa remuneració dels treballadors, molt allunyada dels indicadors de recuperació de la macroeconomia. Dos extrems irreconciliables.
