El raper Pablo Hasél (no sé si s´escriu així) fa diversos anys que anima en les seves cançons a posar bombes, a clavar piolets al cap, a pegar trets al clatell, a rebentar edificis, a matar periodistes. Els herois d´aquest raper són Stalin, Mao, els líders d´Al-Qaeda, el fundador dels Grapo, gent així. Ara s´ha jutjat Pablo Hasél per injúries al rei emèrit, Joan Carles, en un nou rap que ha circulat en vídeo per les xarxes socials. Abans d´escriure això, he escoltat el rap i no m´ha semblat tan injuriós ni tan terrible com es diu. I consti que Pablo Hasél em sembla un personatge perillós, que té un còctel Molotov en comptes de cervell. Si es llegeixen les lletres, plenes de violència i d´odi cec, està clar que aquest personatge té un seriós problema d´ordre psicològic. Però d´aquí a ficar-lo a la presó per les lletres de les seves cançons hi ha un pas molt perillós. Ja sé que l´assumpte és complicat -en moltes lletres de Hasél s´enalteix el terrorisme i s´anima a cometre assassinats-, però segueixo pensant que cal ser molt curós amb la llibertat d´expressió.

El segle XXI ha demostrat ser una època d´una susceptibilitat exacerbada, en què molta gent sembla trobar a faltar les prohibicions i la censura pels motius més insignificants. Només cal que algú se «senti» molest per un quadre o una pel·lícula o un llibre o una cançó perquè immediatament n´exigeixi la prohibició. Només cal que algú «cregui» que ha estat ofès o insultat per alguna cosa -una idea, una opinió- perquè demani a crits que aquesta ofensa sigui silenciada pels poders públics. Per descomptat que sempre han existit les demandes per injúries i els greuges per les opinions que no ens agraden, però ara s´està arribant a un nivell de susceptibilitat que no havíem conegut mai. Els que hem viscut en la segona meitat del segle XX potser podrem dir algun dia, amb dolor i amb ràbia, que hem conegut l´únic moment en la història del món en què un es podia expressar amb tota llibertat. Perquè aquests anys van ser a Europa -encara que no a Espanya, per desgràcia, fins a la mort de Franco- uns anys de tolerància en què semblava haver-hi un consens unànime sobre la llibertat d´expressió. Però ara sembla que hem deixat enrere aquesta època. I potser d´aquí molt poc la trobarem a faltar.

Per això em preocupa que cada vegada hi hagi més condemnes per injúries i per amenaces. I repeteixo que les lletres de Pablo Hasél -igual que les de Valtònyc o de Cèsar Strawberry o de gent així- em semblen histèriques i exagerades. No és veritat que visquem en un estat feixista. No és veritat que no siguem una democràcia de ple dret. No és veritat que aquí es practiqui l´antropofagia social. Però també és cert que aquests rapers han rebut condemnes molt severes per unes lletres que en realitat no escolta gairebé ningú, mentre que hi ha condemnats per sentències molt greus que estan vivint tranquil·lament a Suïssa. I això, es miri com es miri, cou molt.

De totes maneres, hi ha una pregunta que m´agradaria fer aquí. ¿Toleraríem els raps de Pablo Hasél i Valtonyc si en comptes d´atacar el rei i els banquers i els ministres i l´Estat espanyol ataquessin els immigrants i les dones i els homosexuals? ¿Admetríem la incitació a l´odi i a la violència que hi ha en les seves lletres si un altre raper digués el mateix que ells, només que exhibint una esvàstica a la samarreta i insultant els homosexuals i els negres? I si algú ho digués contra les dones, animant a pegar i maltractar i humiliar i violar? Ho admetríem? Ho defensaríem com a dret a la llibertat d´expressió? O correríem a demanar que fiquessin a la presó la mala bèstia que deia aquestes coses? I una altra pregunta: què fem amb els gihadistes que difonen cançons i vídeos animant a matar i a cometre atemptats? ¿Els deixem que ho facin o els prohibim fer-ho?

Aquestes coses també cal tenir-les en compte, és clar que sí. Perquè sembla que hem de defensar la llibertat d´expressió quan es tracta de gent d´extrema esquerra que ataca el rei i als ministres i al Govern espanyol, però mai quan es tracta de gent que insulta els «pecadors i rèprobes» cristians (com fan els gihadistes), o quan es tracta de la gent d´extrema dreta que es dedica a difondre amenaces contra immigrants i homosexuals. Si la violència és la mateixa i les amenaces i l´odi són els mateixos, per què uns sí i altres no? Això, imagino, és el que tots hauríem de plantejar-nos. I el problema, sí, és complicat, molt complicat.