He vist, perquè els mitjans de comunicació ens les han ofert de forma pròdiga, les imatges de la família reial que els comentaristes s´han apressat a qualificar de familiars. He suposat que familiars deu esser equivalent a quotidianes. Es tractava de mostrar la vida que fan cada dia. Vull dir que hem pogut veure una sèrie d´escenes més o menys preparades de la vida que el rei, la reina i les seves filles fan en família, quan les obligacions institucionals els ho permeten, i que, generalment, sol ésser els dissabtes. Així que, a través de la sèrie de fotografies que s´han publicat, hem pogut veure la vida quotidiana dels reis d´Espa­nya i les seves filles, la qual cosa no havien mostrat mai. Hem vist que les princeses es preparen per anar a l´escola i els pregunten si han fet els deures, que baixen l´escala car­regades amb la motxilla, asseguts tots en taula disposats a dinar... Com milers de famílies, són una gent aparentment normal. Però pot ser que la paraula normal sia exagerada. Deixem-ho estar en quasi normal. Em costa d´entendre l´afany de transmetre una imatge de normalitat. Quina necessitat tenen de parèixer normals? La normalitat és aquesta imatge de família de classe mitjana alta que veiem als reportatges que publiquen les revistes del cor, somrients i alegres?

La casa reial britànica sempre ha estat molt estricta a l´hora de mostrar els seus quefers més íntims i poques vegades s´han excedit. Diria que han tingut poques consideracions vers el poble que esperava entrar, ni que fos de puntetes, en la seva vida íntima. Crec que en una ocasió, perquè volien obtenir un nivell considerable de popularitat, enregistraren un vídeo on es podia veure el duc d´Edimburg que pelava patates i adobava una mica de pastanagó. Poc temps després la reina el feu retirar d´enmig. La primera gran revelació la feu lady Diana Spencer, el dia en què, ja divorciada del príncep Carles, va dir davant les càmeres de televisió que en el seu matrimoni eren tres. I fou un escàndol, perquè el que succeeix a l´interior de les alcoves reials no es pot dir en veu alta i molt menys davant una càmera televisiva. El que passa a l´interior de les alcoves reials no pot sobrepassar la categoria de xafardeig. Però el xafardeig té un valor afegit: pots pensar que allò que diuen les males llengües és una exageració que sobrepassa la realitat o que hi ha molt més cabal del que diuen i que allò que sabem només n´és una ínfima part, la punta de l´iceberg.

Quant a les fotografies que hem pogut veure aquests dies passats a les revistes il·lustrades dels nostres quioscs, m´han fet una mica de pena. Se´ls veu a tots quatre asseguts entorn d´una taula, la vaixella a punt, els coberts, els tassons d´aigua, els torcaboques. Una delícia de simplicitat. Gairebé es podria parlar d´austeritat. Mengen correctament, parlen, somriuen. Però mengen poc. Si us heu fixat en els plats de sopa, hi ha poca cosa. No sé si deuen voler aprimar-se i s´han imposat una mica de règim. A la taula dels reis antics -em referesc als reis de rondalla, els autèntics- hi havia una profusió de menjars, de no dir. Allà els reis mengen com porcells, però mengen: arròs engrogat, estofat, pollastres farcits, escaldums, sopes amb col, porcelles rostides, sopes amb un sostre d´alatxa, costelles amb patates, llebre amb ceba, ofegat de moltó, ensaïmades amb tallades, greixonera de brossat, sobrassada amb mel, bu­nyols de vent, orellanes, coques rosades i tota classe de fruita. I aquell menjar feia tan bona olor que hauria fet entrar en gana a un mort, diu mossèn Alcover. I hi havia tanta abundància que qui volia refegir podia fer-ho. Però en aquell temps en què els reis menjaven a rompre, fins que havien de desfermar-se les vetes dels calçons, també hi havia quasi tanta pobresa com ara, gent que passava fam.

No em sé estar de dir-ho: si ara un rei m´hagués de convidar a dinar, preferiria que em convidàs un rei de rondalla, un d´aquells reis antics pels quals només asseure´s a taula era una festa.