Mentre el gironí Carles Puigdemont enllesteix la mudança des de la suite presidencial de l'hotel President de Brussel·les a la futura mansió «governamental» de Waterloo, una luxosa i monumental residència ubicada a l'èpic municipi belga on es produí la famosa derrota de Napoleó a mans del Duc de Wellington, jo passejo per la humil vila de la Bisbal d'Empordà, i, a l'hora de sortir els infants dels col·legis, en una tarda freda d'allò més d'un hivern lànguid i trist, saludo un matrimoni amic que ha anat a recollir el seu fill petit; avui s'ha refredat, ja fa dos dies que s'ha espatllat l'estufa del barracó i han d'estar a classe amb els abrics posats, em comenta el pare amb un cert posat, mescla d'indignació i resignació havent esguard que és una circumstància ja habitual any rere any. De cop i volta l'infant fa un esternut; estic fart d'aquest col·legi de mentida! Diu en veu baixa i avergonyint-se com qui fa un renec i tot seguit es penedeix; un atac de tos l'envaeix. Adeu, Josep, anem a casa que fa molt fred! Em diu la mare.
L' Artur Mas, quan engegà el procés independentista, deu anys enrere, ja deia que els barracons dels col·legis eren provisionals; i fou llavors quan es va embolicar l'estelada a l'espatlla, la qual cosa li serví per tapar les retallades i greus casos de corrupció del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya (ara PDeCat), ajudat d'una manera interessada pels governs centrals del PP, que van aprofitar l'enfrontament tanmateix per tapar les seves corrupcions pròpies, totes elles, les d'uns i dels altres evidenciades pels Tribunals a hores d'ara. L'eliminació dels barracons als col·legis, de les llistes d'espera a la Sanitat, de les perllongades llistes de la dependència, etc., va deixar de ser una prioritat per tal de donar pas a la gran prioritat: el procés independentista, que ja dura deu anys, i, ai cabàs, no s'acaba mai! Tots els recursos humans, intel·lectuals, mediàtics, materials i econòmics devien posar-se al servei del bé suprem: la construcció de la República Catalana. Els dos últims anys, les CUP obligaren a sacrificar Artur Mas per tal que el procés continués a tota brida camí avall envers el paradís promès o el penya-segat real, de la mà d'un independentista convençut d'ençà que va néixer: en Carles Puigdemont.
La via unilateral i a les braves, desobeint les lleis vigents, no ha donat cap bon fruit, ans al contrari, ha dividit la societat i ha ocasionat la fugida d'un munt d'empreses importants de Catalunya; ha empobrit el país en tots els sentits, i els barracons dels col·legis, lluny d'eliminar-se, s'han multiplicat com a bolets. I ara, a més a més, en Carles Puigdemont, que no és de la força política més votada pels catalans, diuen alguns que ha de ser president una altra vegada sí o sí; i alguns el volen investir per força encara que sigui de manera simbòlica, i que presideixi la República Catalana des de la mansió «governamental» de Waterloo, i que un govern per duplicat a Catalunya (l'anomenen executiu) s'encarregui de governar, i, arribat el cas ja ho veuríem de ben segur, de derivar les protestes dels ciutadans a causa dels barracons al «legítim» president «fugit» a Bèlgica. Ens haurem de resignar a haver d'estalviar diners per pagar els viatges que haurem de fer a Waterloo si volem ser escoltats pel nostre president simbòlic? Ai cabàs! Per ventura no és tot plegat un malson absurd i inacabable? Per ventura els col·legis de mentida (barracons) no són fruit de les mentides d'aquest procés independentista esdevingut unilateral?
