Un refugi sensible ve a ser la literatura, amb tota mena de creacions, desitjos, expandiments de les facultats imaginatives. I de divertiment, també. La proposta d'avui és recordar l'obra d'unes personalitats d'Olot del segle XIX.

Miquel Estorch i Siqués és el creador d'un personatge que fa un viatge a la Lluna i li posa Leuqim Seuquis, nom que és a l'inrevés del nom i cognom de l'autor. La Lluna sempre és una col·laboradora en els moments de fer córrer la inventiva, sobretot abans de que els astronautes hi arribessin mecànicament; aquelles petjades, les de debò, no s'avenien gens amb les figuracions de la fantasia.

Pel que fa a literatura fantàstica del nostre satèl·lit pensem inevitablement en Juli Verne (1828-1905 ) per la novel·la De la Terra a la Lluna. Però és que Miquel Estorch li porta un avantatge d'anys. És fill d'Olot, de principis del XIX. En ser llicenciat en Dret i guanyar unes oposicions de catedràtic de matemàtiques ja s'endevina que es tracta d'una personalitat singular. Treballa a Amèrica i Europa, és director de l'Escola Normal de Lima i després de la de Madrid. El 1855 comença a publicar la sèrie de fulletons Lunigrafía. El poder imaginatiu de l'autor comença amb un astrònom alemany que es diu Krotse (Estroch a l'inrevés), expert en balística, que realitza un muntatge d'artilleria al cim de l'Himàlaia i allí és propulsat a la Lluna l'astronauta Leuqim Seuquis. Els fulletons Lunigrafía que escriu Miquel Estorch expliquen costums, llengua i lleis dels imaginaris habitants de la Lluna, els llunícoles. Segons el que publicava Lunigrafía, aquella societat tenia un perfecte funcionament.

Aquella «descoberta» de Miquel Estorch va ser donada a conèixer per Josep M. Pla Dalmau, gironí d'esperit altament erudit i investigador, en un article a Revista de Girona, núm. 71. La descripció d'aquella societat llunícola era -explica Josep M. Pla- «una influència de les fantasies del romanticisme que tenien tendència al sublim i estaven impregnades de la millor bona fe i ànsies de vida tranquil·la.» Però aquí, a la Terra, la realitat és que només varen poder sortir nou quaderns de la sèrie Lunigrafía. Al seu autor li va quedar clar que això no és pas la Lluna.

I ara que ens trobem al cràter de la imaginació olotina, podem recordar també un altre fruit d'aquesta facultat divertida, que pot donar algun goig al qui la practica i també als lectors del seu temps. Sebastià Sans i Bori no és pas de naixement olotí, però sí que hi deixa un bon record, com a enamorat profund d'aquesta terra. Sans i Bori, nascut a Barcelona a mitjans del XIX, escriptor i periodista, participa en la fundació del diari El Correo Catalán, de llarg recorregut.

Sebastià Sans i Bori té un vessant d'escriptor humorista que el porta a fundar el setmanari El Borinot. L'Institut olotí de les arts, les ciències i les industries li publica una poesia titulada Olot o París?, que va ser escrita amb motiu de l'Exposició Universal de París. Alguns fragments diuen així: «Exposició es fa a París i exposició fem a Olot, vatja, això sembla un complot per posar-nos compromís. Quina deu ser la millor? Bé és prou senzill l'embull, i el qui no tingui pa a l'ull veurà clar, amb gran claror. Per majors entrebancs nostres diners s'hi enmagreixen puig cent peles s'encongeixen a només setanta francs. I no us creieu que l'empresa tingui jo, vatja un enuig, de mirar com de rebuig a la gran ciutat francesa. Puig de París dir-se es pot que si per sort peregrina tingués una Font Moixina seria un petit Olot.»