Un llibre prohibit, escrit fa més de cent anys, ens fa un perfil de com ha de ser el dirigent polític en els càrrecs amb aparença de ser més decisoris. Ha de ser algú sorgit del poble, per fer veure que l'escala social existeix i per sentir-lo més proper. Encara que tingués set doctorats, no estaria prou preparat pel càrrec perquè els del darrere de les cortines només formen els seus en allò que és principal. I sobretot, cal que hi hagi un fet inconfessable a la seva biografia, per tenir-lo agafat per allà on no sona. Amb aquests paràmetres, no només podem entendre el cas Pujol sinó d'altres que esclaten a Ponent, miralls del cas Matesa.

Quan votem, triem qui obrirà les notícies de la tele. Si ens deixen votar és perquè el poder de la democràcia és innocu. Votem les persones físiques però manen els ens abstractes, que són els que el monarca ha intervingut a Catalunya. El lema « A por ellos» és també un « Prietas las filas». El Rei és a dalt de la piràmide política que la plebs intuïm. Sota seu, cinc mil alts funcionaris amb fidelitat inqüestionable són els que remenen les cireres. Més avall, els polítics triats, l'ase dels cops del sistema. Allò que aprovin, s'apressarà o s'alentirà per la crosta invisible de més amunt. La piràmide, que és més complexa, és inserida dins d'altres piràmides supraestatals.

A Catalunya també tenim la nostra piràmide, la dels 400. Amb ells va pactar l'anterior cap d'Estat. El nou sembla que no hi té gens de simpatia. La proposta de Maquiavel en un llibre permès era que si el Príncep no pot aniquilar els sotmesos, ha de promoure una elit corrompuda. Rafael Casanova versus general Moragues, per entendre'ns. Així ha anat els darrers segles, però ara són castellans els que són promoguts per dirigir institucions catalanes emblemàtiques. Les bufandes grogues no tenen prou força per revertir el drama, del qual tan sols coneixem els aspectes més superficials. En Puigdemont, corromput o conseqüent, s'ha endut el somni a Brussel·les. Allà s'esvairà. Fi de la farsa que els seus ens han venut. L'Estat s'acarnissa amb els que ens hem quedat, ja siguin d'un bàndol o l'altre. Uns pel pes d'una justícia feta a mida i tots plegats per l'ofec econòmic i cultural que estan tramant.

No estan seguint el guió del llibre prohibit i això ha fet enfadar la veritable elit. És l'escletxa per on hem de treure el nas. El campió del món dels escacs està molt ben preparat però en un descuit pot perdre la dama, i amb ella, la partida.