Les nostres petites vides

09.02.2018 | 08:00

Barra del Fogons. De nit. La barra és el lloc dels homes que han après que la vida és massa curta per seure, la nit és el moment que aquests homes han triat per veure passar la vida. Al meu costat es posa en Pepe, cepat, mitjana edat, les dificultats per fixar la mirada denoten que ja porta hores de barra. Em mira. No el miro. Em parlarà.

- Tú que escribes en el diario, tendrías que hablar de cosas bonitas, positivas.

Deu demanar-me que parli de la cambrera mulata que ens serveix, penso entre mi, i ara que la miro bé, no li falta raó. Però en Pepe interromp les meves reflexions.

- No de políticos. De la gente que agradece que en Cáritas le den de comer, o de la que busca comida en los contenedores.

Coses boniques. Hem passat del temps que ens semblava indignant que la gent hagués de pidolar aliments o es veiés abocada a trobar-los als contenidors, a agrair que gràcies a això puguin menjar, a considerar-ho bonic. Potser en Pepe té raó, més val parlar-ne ara amb alegria, abans no privatitzin Cáritas i precintin els contenidors.

- De acuerdo, Pepe, hablaré de ello.

- ¿Un porrete?

Me'n mostra una dotzena de ben arrenglerats en una pitillera que s'ha tret de la butxaca. Al fons, quatre homes juguen a dominó. Una parella balla bachata, ella, mulata jove que mou com una batedora el cul prominent, ell, català de cabell blanc i cara vermella per a) l'esforç a què està sotmès per seguir el ritme b) la hipertensió o c) la Viagra. En Pepe em llegeix el pensament, fenomen que acostuma a passar entre les persones que comparteixen barra de bar.

- Si hay que morir, que sea así, ¿no?- sentencia tot assenyalant amb el cap el ballarí que esbufega mentre la llatina riu i mou els malucs per a alegria general.

La mort. Explica en Pepe que estava desnonat a l'hospital i el seu amic de l'ànima el va agafar, més mort que viu, i se'l va endur al Clínic, a Barcelona. Allà l'han tornat a la vida, a la vista està. No saben què té, però respon bé al tractament.

- Soy un experimento, una rata de indias (sic).

Al seu amic li han detectat càncer de pàncrees en estat avançat, i és ell qui està ara ingressat. A casa dels pobres no és que les alegries durin poc, és que les desgràcies s'encavalquen. I tu què fas, per ell, Pepe?

- Le voy a ver y le llevo caramelos y pastel de marihuana. Le ayuda.

En Pepe no és fumador. O això diu ell.

- Me fumo 20 o 30 porretes cada día. Las analíticas me dan como no fumador.

I riu. A prop nostre, el ballarí està una mica més al caire de l'infart però feliç com ningú sobre la terra, amb el cul/batedora al davant. Un parell de cerveses, invito jo.

- Si no quieres un porrete, te explico como puedes plantar marihuana en casa y te los haces tu mismo, como yo.

La jardineria mai no m'ha atret, per més que sigui una de les coses maques de les quals parlar. M'agradaria saber, en canvi, què penses del procés.

- Hablemos de cosas importantes, hombre, deja el procés.

De matinada i en una barra aprenem que les nostres petites vides són potser l'única cosa que som capaços d'entendre. Això, i no fer dir a en Pepe paraules de pronunciació entrebancada com «procés». Com a mínim, no a altes hores.

- Ay, perdona, que te he escupido.

I amb el dit em treu de la galta alguna cosa humida que m'hi acaba d'impactar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema