a la tardor del 2014, fa només tres anys, semblava evident que el sistema havia tocat fons. El rei Joan Carles havia hagut d'abdicar al començament de l'estiu, enmig d'uns escàndols que li havien fet perdre tot el prestigi que havia acumulat en els seus molts anys de regnat. El sistema financer estava vivint els escàndols de les «targetes Black», i pitjor encara, la polèmica del rescat que havia costat 44.000 milions d'euros pagats amb fons públics, un rescat del qual ningú es va responsabilitzar i que es va saldar amb molt poques condemnes judicials. A tot això, la crisi econòmica portava ja set anys destruint llocs de treball, tancant empreses i desnonant de pisos propietaris que havien hagut d'acomiadar-se de les úniques propietats que tenien. En aquestes condicions, la ràbia pel tracte de favor que havien rebut les entitats financeres va arribar a nivells d'odi furibund. Als autobusos, als supermercats, als cafès on la gent esmorzava, les frases d'indignació es repetien contínuament: «Els que ens han ficat en això han sortit impunes i aquí haurem de pagar els pringats de sempre». D'una manera o altra, tothom tenia familiars a l'atur, un lloguer que ningú sabia com pagar i unes perspectives molt negres per al futur.
I per si fos poc, els partits polítics vivien moments d'impopularitat mai vistos. Assetjats per la corrupció -sobretot el PP i Convergència-, se'ls acusava de viure al marge de les preocupacions de la ciutadania i de ser un destorb que costava molts diners i que no servia de res. Els insults que se'ls dedicaven al carrer -«lladres, inútils, xoriços»- eren moneda corrent entre totes les classes socials. Fins i tot entre l'alta burgesia hi havia crítiques molt amargues contra la classe política que tant l'havia defensada i protegida. «Penques, ganduls, corruptes, lladres, deixalles...» Totes aquestes coses es deien. I la gent que les deia semblava a punt de rebentar de còlera i de cansament. I amb molta raó, és clar.
Aquell any semblava evident que molt aviat hi hauria un govern d'esquerres a Espanya. Però no un govern tèbiament socialdemòcrata que seguís amb la mateixa política de sempre, sinó un govern que tingués una actitud radical contra els bancs i les grans empreses, un govern que se servís de tota la retòrica antisistema i que per fi ho posés tot de cap per avall. Podem -un partit que tot just tenia dos mesos de vida- va treure cinc escons a les Eleccions Europees, mentre que Ciutadans s'havia de conformar amb dos. Abundaven les manifestacions multitudinàries, les marxes per la dignitat, els enfrontaments amb la policia. Tot semblava a punt d'explotar. Alguns imaginaven un esclat social com el que va viure l'Argentina el desembre del 2001, quan el president De la Rúa va haver de fugir de la Casa Rosada en helicòpter mentre els colèrics manifestants prenien Buenos Aires. En qüestió de dies, pensava molta gent, tot això passarà també aquí.
Però no va passar. D'alguna manera el sistema va aconseguir capejar el temporal. L'economia va començar a remuntar a poc a poc. Van anar baixant els paorosos nivells de desocupació. Tímidament es van començar a obrir locals comercials que havien passat anys ominosament tancats. A l'any següent, el 2015, l'esquerra es va adjudicar gairebé totes les alcaldies importants -de Madrid a Barcelona, València, Saragossa, Palma, Sevilla, Valladolid- en el que semblava l'inici de l'assalt final al Govern central. Però aquest assalt al final tampoc va passar. En les dues eleccions generals consecutives -el 2015 i el 2016- l'esquerra no va aconseguir imposar una majoria clara, i després les disputes i la falta d'un programa comú van truncar les possibilitats d'un govern que desallotgés el PP de Rajoy, que va haver de governar en una precària minoria. El sistema es va salvar pels pèls, però es va salvar.
¿I ara? Doncs ara les previsions són molt pitjors que fa tres anys per a l'esquerra. El PSOE sembla pujar bastant, però Podem s'ensorra i és molt difícil que aconsegueixin prou vots per contrarestar un govern del PP o un govern de Ciutadans. Sigui com sigui, les possibilitats que l'esquerra governi s'allunyen cada dia. I la pregunta que un es fa és: ¿com és possible que hagi passat això? Què ha passat perquè l'esquerra no hagi aprofitat una oportunitat que difícilment tindrà de nou en els propers anys? I no cal oblidar que al davant tenia una dreta despistada, maldestra, beneita, antiquada i antipàtica. Però llavors, com és possible que no la pogués desallotjar del poder? Seria bo saber-ho, però la falta de realisme ha estat una de les raons principals del que ha passat. L'esquerra simplement ha deixat de viure en aquest món. Mal assumpte.
