Les mentalitats, com he escrit molts cops, són estructures de llarga durada. Ara fa quatre anys, el 6 de febrer de 2014, a la platja de Tarajal, la frontera de Ceuta amb el Marroc, van morir quinze persones que van intentar travessar-la nedant d'una banda a l'altra. Eren subsaharians que volien entrar a Espanya. Parapetats a l'escullera que separa la platja i fa frontera, la Guàrdia Civil va disparar, segons ells mateixos van reconèixer, 145 bales de goma i 5 pots de fum. Perquè ens entenguem: Era de nit, hi havia un grup de persones al mar intentant arribar a la costa espanyola. I els van rebre amb una pluja de pilotes de goma. Els tractats internacionals ratificats per Espanya diuen que, a les persones que han entrat il·legalment al teu país, els has de donar una sèrie de garanties, entre elles l'assistència mèdica i jurídica. Hi ha imatges. Algú ho va enregistrar. La Guàrdia Civil no només no va assistir aquelles persones, sinó que els va disparar bales de goma en moments de màxima indefensió. Mai no podrem saber del cert què va passar perquè el cas s'ha arxivat dos cops. Abans d'arxivar-lo, però, ja s'havia creat un clima favorable entre l'opinió pública a través dels mitjans de comunicació i amb les declaracions del ministre Fernández Díaz.
La responsabilitat era de les víctimes. Es va prescindir del fet que el mal causat per aquella actuació (quinze persones mortes) va ser molt superior al mal que es volia evitar. Els recomano el documental T arajal (desmuntant la impunitat a la frontera sud), de Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc Serra. A Espanya, si s'ha de triar entre dues lleis, sempre guanya la més punitiva, encara que sigui de rang inferior. Els podien haver expulsat després. Però no. I això és així de fa segles. La por, aquesta mentalitat de llarga durada.
