Li costa pujar pels carrers del Barri Vell, a la meva mare. La trobo tan envellida que no deixa de semblar un engany, l'estimar una mare perquè el temps faci això amb ella. Si fóssim conscients del pas del temps, que tot s'ho emporta, no hauríem d'estimar ningú, molts menys estimar com estimem els nostres pares.
La meva mare es fa una selfie al costat de la Catedral de Girona mentre cau aiguaneu. Em fa sentir com quan era adolescent i a ella li agradava algun dels grups de rock dels quals jo era fan. Potser ho feia només per agradar, per semblar que estava «en ona», per apropar-se una mica al seu grenyut i rebel fill. Que es faci selfies i els pengi al Facebook, amb gairebé vuitanta anys que té, no deixa de semblar-me paradoxal.
La seva gent gran no tenia aquella devoció pels temps moderns. No recordo la meva àvia al darrere de cap tendència de moda, vestint pantalons de botes amples i escoltant els Beatles. Per a la seva gent gran, les noves generacions estaven perdudes. En canvi, per a molta de la nostra gent gran, ells són part, també, de la nova generació. Hi ha un imant i una necessitat que els inclou.
El consum unifica. La generació anterior a ells no consumia els Beatles, ni la roba de moda. El consum necessita uniformitat. Que un producte pugui ser consumit per qualsevol, de qualsevol edat, societat o cultura, és el somni complert del consumisme de masses. Però és molt més que això. És, com la meva pròpia mare assegura quan li pregunto què fa fent-se selfies, «aprendre o quedar-se fora». A fora de poder trucar-nos gratis per whatsapp, de pagar una simple factura per ordinador.
La tolerància de la seva generació amb la nostra es deu al fet que, almenys per a la meva mare, som la mateixa generació. Hi ha poca crítica i certa continuïtat del model. Potser hagin après de la generació anterior la poca utilitat de titllar a la següent de «perduda».
Sento la crida de la sang amb la meva mare quan m'ensenya les seves selfies. Penso que estimem els nostres pares així perquè, en un passat, quan érem criatures, hem cregut que ells eren superherois immortals, i no deixa de sorprendre'ns, quan ja ens hem desenganyat de gairebé tot, com en són d'humans, de fràgils, de passatgers. Sabem que ens han portat a aquest món i que ens han cuidat com han pogut, i, per més que en les seves visites es facin selfies, es posin roba de moda, gairebé adolescent, demanin consells amb el photoshop, són més herois com més humans es mostren.
