Abans que els carrers de la ciutat es veiessin envaïts pel trànsit motoritzat, eren el camp de jocs de la mainada. Eren temps en què l'horari de treball infantil era molt més suau que no ho és ara. A les cinc se sortia de l'escola i encara que es portessin uns treballs per fer a casa, fins a l'hora de sopar hi havia temps per esplaiar-se, jugant al carrer només amb la precaució de no ser atropellats per algun carro dels pocs que circulaven a aquelles hores del caient de la tarda. La major part dels vehicles que es movien per la ciutat eren els de repartiment de mercaderies i els del ram de la construcció. Els primers solien fer el recorregut els matins, i els tombarells ja plegaven abans de les sis de la tarda. Fora de la Devesa, no hi havia gaires espais per organitzar els jocs, i a la Devesa la mainada no hi anava si no era en ple dia, i encara pràcticament només a l'estiu i algun dia festiu si feia molt bon temps. Però la vitalitat juvenil s'acontentava amb espais relativament reduïts, però que eren ben aprofitats. Petites places, i carrers amb una amplada una mica generosa. La plaça de Sant Agustí era una de les zones més aprofitades per aquestes activitats lúdiques. Allí s'hi reunien nois que vivien a la mateixa plaça i se n'hi afegien de l'Argenteria, de les Ballesteries, d'Anselm Clavé, de Santa Clara, de les Hortes... En aquella plaça hi donaren els primer xuts alguns dels que més endavant jugaren amb el primer equip del Girona, i fins i tot algun que arribà a ser una primera figura del futbol del país amb projecció internacional. Encara que més modestes, també eren aprofitades les placetes de les Bernardes, del Mercadal i del Molí. Com també la plaça de Sant Francesc, i la Rambla Pi i Margall, que és el vial de ponent de l'actual plaça de Catalunya.
A la dreta de l'Onyar era més difícil trobar un espai disponible, especialment en el que aleshores era el centre urbà. Ni la plaça del Vi, ni el carrer de Ciutadans i en determinades hores la Rambla es prestaven per acollir els jocs infantils. Però sí les escales de Sant Martí i també les de la Catedral, especialment lliscant per la pendent del seu inici. També en les zones més extremes, com ara el barri de Sant Pere, la plaça del Vern i el Jardí de la Infància, aquesta ja disposada oficialment com a zona de joc per a la mainada. Els del barri de Sant Pere eixamplaven el seu camp de jocs pels vessants de Montjuïc, i els del barri del Carme ho feien per les Pedreres. Un meu amic que vivia a la plaça de l'Oli m'explicava que jugaven a futbol a l'esquifida placeta del davant de les escales de Sant Martí, però havien d'estar a l'aguait , perquè s'hi podia presentar el municipal del barri i, d'acord amb la normativa, que no permetia el joc en determinats espais urbans, els podia confiscar la pilota. En alguns llocs del centre de la ciutat hi havia un rètol indicant que no s'hi podia jugar a pilota. Tampoc estava permès circular en bicicleta per la Rambla, ni per les voreres. Els ciclistes anaven, sense cap perill, per la calçada. Tampoc se'ls permetia circular pel passeig central de la Devesa, ni pel jardí. La zona més apropiada de la Devesa per als ciclistes infantils era la plaça de les Botxes i el seu entorn. Per arribar-hi, els ciclistes havien d'anar desmuntats per creuar el passeig i el jardí.
En les escoles, fora de les classes de pàrvuls, nens i nenes anaven separats. Escoles exclusivament masculines i escoles exclusivament femenines. Al carrer no hi havia cap norma de separació de sexes; però, d'una manera espontània i que es considerava natural, uns anaven per un cantó i les altres per altre. També els jocs per a nens eren uns i els de nenes uns altres. Rarament hi havia coincidència, tot i que no existia cap prohibició.
Per als nois el joc de pilota s'estava imposant cada vegada amb més intensitat. Si hi havia «cum quiubus» la pilota era de cuir, com les de reglament usades en els estadis, o que se li assemblava. Si les disponibilitats eren més modestes s'acontentaven amb una pilota de goma inflable o massissa de cautxú. Si els recursos eren més minsos, la pilota era de draps que els mateixos jugadors es fabricaven. Uns altres jocs eren el bèlit i el de les boles. Aquest consistia a introduir la bola en els forats corresponents, o envestir el bolig que servia de referència. Alguns dels carrers de l'esquerra de l'Onyar estaven sense pavimentar i hi havia la possibilitat de disposar-hi els forats necessaris per al joc de boles. Més mogut i apassionant era el joc de guàrdies i lladres, o també dit de lladres i serenos. Un joc que necessitava molt d'espai i que se solia ampliar pujant i baixant escales dels edificis, aprofitant que, en aquell temps, les entrades eren obertes. Només es tancaven a partir de les deu de la nit, i en senyal de dol en els casos en què hi hagués un difunt en un dels pisos de l'edifici. Un joc menys mogut era el bistri, i encara més sedentari el de retrats o també el dels ossets.
Les noies es dedicaven a jocs més tranquils i alguns amb un caràcter artístic, com el del «Materile, lile, lile...» que era una dansa acompanyada del propi cant. Ja una mica més mogut era el de cuit a amagar, o el d'amagar esquenes. O el de «qui té l'anell». Aquest era un joc que, ja de més grans, hi solien participar nois i noies junts.
A més d'aquests jocs que en podríem dir normals o reglamentaris, especialment alguns nois ja una mica més grandets i que els gran consideraven com a mal educats, s'entretenien en altres activitats que consistien a divertir-se molestant els veïns. Com era el de picar portes i quan sortien a respondre, es posaven a cantar i després arrancaven a córrer. Mentre la que, si era a l'hivern havia deixat el refugi prop del braser per anar a obrir la porta es desfogava amb un crit de «poca-soltes», que els al·ludits ja no sentien, perquè ja s'havien allunyat. Més mala intenció tenien aquells que en una casa amb timbres elèctrics hi introduïen un escuradents i el timbre anava tocant fins que la víctima baixava a reparar l'estropell.
Els jocs infantils se solien acabar quan anaven sortint en finestres o balcons les respectives mares dels jugadors, cridant: Miquel, Pepitu, Toni... puja que encara has de fer els deures del col·legi, o apa, cap a casa, que ja és hora de sopar. I així, un rere l'altre anaven retirant-se els protagonistes, fins que finalment la gresca s'havia acabat.
