Si ets dels que penses que el 155 s'ha quedat curt a restablir l' statu quo constitucional, probablement, ets un bon candidat a representar la Marca España. Encara que també és possible que estiguis més enllà de la dreta i més a prop dels que frisen per agafar el timó de l'Estat. Fins ara s'han unit a la reputada marca un bon grapat d'empreses i persones que, de manera honesta i legítima, cerquen millorar la imatge d'aquesta gran nació, encara que sigui perjudicant la pròpia. En els darrers anys, també s'hi han sumat personalitats tan reconegudes (algunes pel seu compte i sense fer cas dels requisits) com Rodrigo Rato, amb coneixements contrastats a torpedinar el sistema bancari o el ministre d'Interior Juan Ignacio Zoido, que el passat 1 d'octubre va recuperar l'essència d'aquella famosa frase «la calle es mía» contra avis, nens o les perillosíssimes teresines. Tampoc hi falten els anomenats «catalans d'en Mariano», com l'imprescindible «Sr. Bombolla», que aporta la seva experiència en la progressiva desfeta de la seva marca de cava obviant que el binomi empresa i política també pot ser un molt mal negoci. Fins i tot s'hi ha sumat part de la judicatura actuant com a Tribunal de la Santa Inquisició i que, amb les seves presses amb el Procés i les seves demores amb les corrupteles, ha creat autèntica jurisprudència a Europa. Tot, evidentment, amb la sabuda independència de la justícia espanyola, que ha quedat sobradament provada amb casos com l'euro-ordre interruptus de detenció del president Puigdemont a Bèlgica o la interposició de «sumaríssims» contra indepes i contra qui se li acudeixi xiular l'himne espanyol amb presència del Cap de l'Estat com si del Generalísimo es tractés. Malgrat tot, la Marca España té sort. Perquè Europa, com a club de negocis que és, sordeja quan li convé. De fet, ja ens ho ha demostrat en altres ocasions. Tot i que això no vol dir que la marca no necessiti reforços i noves idees que enforteixin la seva imatge arreu del planeta. De les Índies a les Filipines passant per Flandes. Allà on faci falta i amb els mitjans necessaris per arribar a bon port. Si convé, fent bullir les ambaixades, els telèfons vermells i les clavegueres del Regne perquè les empreses catalanes canviïn de codi postal i els socis europeus recordin que tot aquest sarau contra el Procés forma part del typical Spanish: fiesta, siesta y ordeno y mando. Però no tot s'hi val. Perquè les línies vermelles també existeixen en aquesta Espanya amb tan poca autocrítica. Un exemple ben actual és el del jurista que ha maquillat el seu currículum afegint idiomes que no sap per poder anar a Europa. I això ja no està ben vist. Perquè per dur la Marca España ben amunt no cal mentir. Només cal fer notar aquell pedigrí arrogant i antiquat perquè la vella Europa segueixi mirant cap a una altra banda.