La pàtria són els nostres camperols. En els anys 30 del segle XX, a Llatinoamèrica, les condicions de vida i treball dels obrers agrícoles i miners eren molt precàries. Sense anar més lluny, en molts casos, el salari els era pagat en vals que podien bescanviar per productes en determinats comerços que també eren propietat de l´empresa. Les jornades de treball eren de 12 hores diàries, de dilluns a diumenge, sense tenir cap dia festiu. A Nicaraua, els sandinistes defensaven el sistema de producció camperola contra els grans terratinents que estaven aliats amb els EUA. Fa diversos anys, Julià Morales, exempresari de Santa Cristina d´Aro, un bon amic que de tant en tant ens convida a dinar, ens va parar per la Gran Via de Girona per felicitar-nos pels nostres escrits en el Diari de Girona. En aquestes trobades intercanviem informació i el nostre amfitrió ens parla de les seves múltiples activitats filantròpiques, començant des de la seva feina en el Banc dels Aliments, fins a viatges a Centreamèrica.

Aquest cop ens ha volgut parlar de la seva segona visita a Nicaragua. El motiu del seu viatge era visitar al seu fillol. En Julià es mostra molt crític amb l´aburgesament dels sandinistes de la població de Bluefields i per la corrupció general que hi ha al país.

Per compensar les nostres mútues decepcions sobre els processos de tantes revolucions, en Julià ens ha portat un extraordinari assaig polític, històric i biogràfic del, a parer meu, no gaire conegut general revolucionari Augusto César Sandino. Després de llegir la seva vida «Siempre más allá... (el movimiento sandinista en Nicaragua (1927-1934)» escrit per la periodista francesa Michelle Dospital, el posarem en el nostre panteó dels herois morts de les revolucions llatinoamericanes, on trobem a Emiliano Zapata, el Ché, Allende, Camilo Torres, Óscar Romero, Ellacuria i un llarg etc. de centenars de dirigents camperols.

Després de llegir el llibre, ens preguntem qui era Sandino? revolucionari, reformista, socialista, comunista, liberal, anarco-sindicalista, masó, espiritualista? Sandino no era cap teòric de la política, va ser a partir de la praxi diària que va organitzar la lluita armada i va elaborar els seus projectes polítics. En firmar la pau de 1933, Sandino hauria pogut demanar un càrrec en el govern o marxar a l´estranger però va renunciar a tots els privilegis i va voler compartir la sort de la seva classe social instal·lant-se a Las Segovias. Aquesta simbiosi de Sandino i els camperols segovians, fou l´element essencial del moviment d´alliberament sandinista, però també la clau que explica el seu assassinat a mans de la Guardia Nacional, dirigida per Anastasio Somoza García, futur dictador del país. L´any 1927, Sandino decideix unir-se a l´exèrcit liberal amb 29 homes i algunes dones. En pocs mesos, organitza una tropa formada per més de 1.000 homes que domina els departaments del centre i el nord del país. Sandino defensa la identitat nacional contra les oligarquies dels terratinents venuts als interessos econòmics dels EUA. Durant els seus 7 anys de guerriller, Sandino, va tenir la seva base d´operacions a Las Segovias. Molta gent es va anar afegint al seu moviment, que va arribar a tenir 2.000 combatents permanents i 1.800 més que compartien el seu temps entre la guerrilla i el treball a les plantacions, cooperatives, etc.

Molt abans que Hugo Chávez, Sandino ja reivindicava la figura de Simón Bolívar com a referent de les lluites per l´emancipació nacional. Sandino, en aquell temps, ja va teoritzar que les lluites d´alliberament nacional havien de ser tot un seguit d´aliances continentals, internacionalistes i antiimperialistes. L´any 1924, el peruà Víctor Raúl Haya, constitueix l´APRA i el salvadorenc Farabundo Martí és enviat a Nicaragua el 1928 per la lliga antiimperialista, precursor de la guerrilla salvadorenca que es fundaria el 1932. Per tal d´aconseguir armes i finançament i aliances polítiques, Sandino viatja a Mèxic, on contacta amb els comunistes, a qui el seu dogmatisme, dirigisme i estratègies no lliguen a un llibertari popular com ell, que ve de les lluites de baix, respectant les seves arrels indígenes, religioses i les seves idees de com crear cooperatives, comunitats socials que des dels pobles anessin evolucionant cap a les comunes de fraternitats universals. Entre 1924 i 1930 Sandino es nodreix de tot un seguit d´idees esotèriques de tot el continent fusionant aspiracions no sols nacionals, sinó també indígenes, criolles i camperoles. El 1932, els dos partits històrics, s´enfronten a les mateixes dificultats, divisions internes i a un moviment popular armat que amenaça de fer-los fora del poder i una força militar nova, la Guàrdia Nacional que serà autònoma després de la marxa dels marines ianquis. Es parla de la reconciliació nacional i de formar un govern de coalició. Continuen els combats, però la situació s´estanca per cansament, falta de suport econòmic i d´armament i de diverses derrotes en les lluites dels moviments d´alliberament llatinoamericans. Sandino viatja a Managua per signar els acords de pau. S´acorda una amnistia per a tots els combatents i els sandinistes han de lliurar les armes. Sandino amb 100 guerrillers s´instal·la a Wiwili, on funda una important cooperativa agrícola. El 1933 es reuneix amb el president Somoza a Managua. El 20 de maig d´aquell mateix any en sortir d´una reunió, ell i els seus companys són detinguts i afusellats per la Guardia Nacional. El dia següent, és assaltada la cooperativa de Wiwili i són assassinats tots els camperols que hi treballaven. Amb l´assassinat de Sandino i la repressió del seu moviment és eliminada la darrera cívico-militar que volia democratitzar Nicaragua. A començaments de 1936, Anastasio Somoza es presenta a la presidencia del país, guanya les eleccions i durant 40 anys la dinastia formada primer per ell i després pel seu fill, dominen amb mà de ferro la República en una dictadura que acabarà l´any 1979 amb el triomf militar del Front Sandinista. Després d´assolir el poder el 1979, l´FSLN pràcticament de forma ininterrompuda, ha anat renovant mandats fins als nostres dies que continua presidint Daniel Ortega, un dels joves guerrillers que varen entrar a Managua el 19 de juliol de 1979, ara amb la dona de vicepresidenta. La corrupció no és la que era en temps de Somoza, però no s´ha erradicat, els ideals socialistes s´han anat diluint i el poble, com diu l´amic Julià Morales, continua menjant frijoles cada dia...