Aires de Tarragona

15.02.2018 | 07:08

Diuen per Tarragona que els tècnics de les empreses estrangeres que treballen a la petroquímica desitgen trobar monedes romanes a cada cop de tractor que remou el sòl. Se'n farien la pell per un testimoni directe de dos mil anys d'història. He recordat que Vicens Vives deia que la història s'ha complagut massa en les vicissituds dels nòmades i dels guerrers, que el que ens importa conèixer és la història dels sedentaris, els que es queden. Els tècnics americans de la petroquímica poden cobrar en dòlars, però tenen connotacions dels nòmades. Tarragona, en canvi, és ciutat sedentària. L' Urbs Triumphalis Tarraconensis, com es deia en temps de Juli Cèsar, té un sediment que li ha donat un saber fer peculiar, dinamitzador. L'esperit romà i la «balconitat», tot empapat de Mediterrània, li han donat un signe de progrés. A tocar les pedres de dos mil anys s'alcen monstres industrials de molts metres. La xemeneia de la refineria de petroli mesura només a la base 12 metres, els mateixos que mesura el monument romà de la Torre dels Escipions. La casualitat també desitja aportar-hi un enllaç de segles.

Tarragona en deu anys va doblar la població. El canvi de panorama humà sempre va acompanyat d'altres transformacions. El camp, l'horta, els verds tenien un paisatge tallat a la mesura humana, molt abans del prêt-à-porter industrial. La sava dels avellaners, ametllers i presseguers s'ha canviat per benzina, propà i querosè. El cinema espanyol dels anys 50 podria tornar a filmar Las aguas bajan negras. Quan va arribar a Tarragona la desena refineria de petroli de l'Estat es va convertir en autèntica presidenta de la comunitat de veïns del polígon. El seu cost va sumar el mateix que el de les autopistes la Jonquera-Barcelona i Montgat-Barcelona, juntes. Però més enllà del diner hi ha hagut el cost dels pactes, que tothom vol aquesta terra i ningú n'ha de marxar. S'han fet vitals les negociacions, sovint molt tenses, entre la dolce vita del senyor turisme i el papus de la contaminació, entre les necessitats d'alçàries de l'enginyeria i les reclamacions dels passadissos aeris dels avions de Reus; i han nascut els pantalans que duen quilòmetres de canonades a mar obert amb pilastres d'acer de 40 metres clavats al fons del mar, i clavats –també– al cor del sector pesquer de tot aquest litoral. La convivència pot ser feixuga entre diversos interessos. Però la història hem quedat que era dels sedentàris. I la planta petroquímica ja s'ha empadronat aquí per un indefinit. Ja hi porta mig segle.

En caure la tarda el complex industrial té una pàtina confosa. Incomptables guspires de la soldadura metàl·lica posen a l'ambient una estranya semblança de sala de festes amb tot d'escultures abstractes i monumentals. Fa dos mil anys en aquest terme municipal de la Pobla de Mafumet hi havia una altra animació. Però la vida no es perd, només es canvia, diu la litúrgia de difunts. La vida, potser, també es plagia, es repeteix: perquè abans de l'atreviment dels pantalans, a l'època de Trajà, ja es va fer el pont del Diable. Les aigües termals de Vallfogona de Riucorb ja duien les seves calories benèfiques, com un agosarat anunci de l'energia que requereix el refinament del cru que va arribant aquí procedent de qui sap on. Els vins del Priorat ja ens podríem acostumar a mesurar-los en octans, com un agermanament dels dos

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema