Cartes

Recentment el TSJC ha anul·lat el pla urbanístic del veïnat de Sant Pol de la Bisbal d´Empordà del qual jo era un dels veïns afectats.

Fa uns dies el Diari de Girona publicava la notícia i recollia unes declaracions de l´alcalde de la Bisbal en les quals deia que «el pla havia arrencat arran que veïns de tota la vida van posar en coneixement de l´Ajuntament que altres veïns s´havien apropiat de determinats espais».

El tema, en si mateix, no crec que interessi gaire més enllà de la Bisbal d´Empordà, però en fer referència al veïns de tota la vida em venen al cap diverses preguntes.

Quants anys han de passar per poder ser un veí de tota la vida al lloc que un tria per viure-hi? No n´hi ha prou amb el 25 anys que hi he passat jo? I amb els 50 que fa que hi són altres veïns? Restaurar la casa, estimar-te el poble i col·laborar en les activitats locals no son motius de misericòrdia?

Per contra, els veïns de tota la vida ho seguiran sent sempre, encara que ja no hi visquin o tinguin la casa deixada estar? S´ha de ser rondinaire de mena per poder ser un autèntic veí de tota la vida? Si la seva descendència tingués com a parella un estranger i marxessin del país, heretarien la condició de veí de tota la vida a l´estil de les monarquies?

M´entristeix haver d´assumir que mai podré ser un veí de tota la vida i que nomes podré ser un bon veí. D´altres, tota la vida, només seran veïns.

Misèria senilsalvador tarradas gualta

L´any 1975 un grup de psiquiatres americans fa la gran espifiada d´anomenar Diogenes Syndrome un trastorn mental de la gent gran, caracteritzat per deteriorament cognitiu, abandonament extrem, misèria domèstica, aïllament social, apatia i tendència a acumular escombraries, deixalles i andròmines diverses.

Diògenes de Sínope no era un dement; ans al contrari, era un gran filòsof (cínic) i un savi. Morí a Corint als noranta anys, amb el cap clar. De jove, a Atenes, cada dia acudia a l´àgora, on departia i debatia amb els ciutadans. Vivia d´almoines i dormia a casa d´amics i als portals dels edificis públics. Per respecte i reparació d´aquest error que desprestigia la figura d´un filòsof grec que va decidir per convicció personal de viure amb el mínim necessari, s´hauria d´abandonar l´ús d´aquest epònim menyspreatiu i substituir-lo per la denominació de síndrome de misèria senil.

També s´ha proposat amb encert la denominació de síndrome de Plyushkin, en referència al personatge de la novel·la Ànimes mortes de Nikolai Gogol, Stepan Plyushkin, un trastocat terratinent arruïnat que acumula durant anys a casa seva tots els objectes i deixalles que pot arreplegar.

Els fets d´Haitíeulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí

En fer-se públic el fet que després del terratrèmol del 2010 treballadors d´Oxfam van contractar prostitutes a Haití ara es comencen a fer públics també altres casos d´abusos sexuals de part d´altres treballadors d´ONGs britàniques, cosa que d´entrada ha provocat la reacció de la ministra britànica de Cooperació Internacional, Penny Mordaunt, de congelar els fons públics destinats a les ONG qüestionades si no expliquen els fets i hi prenen mesures.

Les organitzacions no governamentals d´aquest tipus estan formades per persones que defensen, protegeixen i ajuden. Per aquest motiu, els abusos per part dels seus treballadors són no ja incoherents o impensables, sinó encara molt més i del tot rebutjables.

Crec que per sort són moltes les persones que donen el seu dia a dia a la cooperació en aquestes organitzacions i no tenen res a veure amb els fets narrats.

Explicar el que fan i com ajuden les poblacions on estan també estaria bé per contrarestar el mal fet per uns pocs i no caure en la generalització sempre injusta i, a la fi, portadora només de la inacció.