Diguem-li periodisme gonzo, però per comprovar com està la sanitat a Catalunya, res com notar-la en pròpia pell. Un se sacrifica. Hospital Sant Pau. Barcelona.

- S'acaba de despertar a la sala de reanimació, soc la infermera, em dic Lídia. Vol dormir una mica més?

- Prefereixo observar i escoltar, soc periodista.

- Doncs ja ho veu. Aquí, col·lapsats.

I marxa a feinejar, que la pobra Lídia, infermera ja veterana, ha d'atendre una pila de pacients en la mateixa sala, tots junts un al costat de l'altre semblem soldats en un hospital de campanya durant la Gran Guerra. Una sala, em recalca en un moment que passa a prop meu tot comprovant les constants de tots els que ens trobem aquí prostrats, que no és la que em correspondria com a acabat d'operar, però és que l'altra estava, és clar, plena. Operat? Anestesiat? No hauran aprofitat per dur a terme en la meva immaculada pell l'última performance que s'ha posat de moda? Em giro treballosament, m'apujo la bata amb temor, però respiro alleujat: no, ningú m'ha tatuat al cul la cara d'en Puigdemont. Torna la Lídia, es preocupa pel meu estat.

- Hi ha dolor?

- Al món en general o a mi en particular?

Té, això li ha fet gràcia. Pensant que o bé el pacient és simpàtic o bé continua atontat per l'anestèsia, incideix en el col·lapse sanitari: «Tothom amb les banderes, però per la sanitat ningú es mobilitza. Molts llacets grocs, però aquí no tenim habitacions i la gent està en lliteres per sales i passadissos. Per cert, s'haurà de quedar aquí unes hores, a planta no hi ha cap llit disponible». Pobre Lídia, i això que viu a Barcelona, on el percentatge de llaços grocs pel carrer -m'hi vaig fixar ahir, venint en metro- és mínim, gairebé testimonial.

- Això és igual, dona! El que importa és el procés! Seguim!

Riu. Marxa a atendre altres pacients, sempre amb la mateixa amabilitat. Amabilitat que he constatat en tothom des que he ingressat, no recordo ara per quin motiu però no per tatuar-me el cul. La sanitat catalana funciona gràcies a aquesta gent, si el seu funcionament estigués en les mateixes mans que la seva gestió, jo ara m'estaria recuperant d'una cesària. I amb la cara d'en Puigdi al cul. La Lídia em pregunta si em fa falta alguna cosa, la meva resposta -«paper i bolígraf»- la desconcerta, fins que li asseguro que no pretenc fer testament, que confio en ella plenament, sinó apuntar-ho tot. M'ho porta al cap d'uns minuts -qui coi ha demanat mai paper i bolígraf en despertar-se d'una operació?-, acompanyat d'un paquet de klínex. Deu pensar que prendre notes de la sanitat actual em provocarà plors. No li falta raó. Ja tenia raó fa més d'un segle en Julio Camba quan deia que els metges, en lloc d'indicar al pacient un canvi de règim alimentari, li haurien de prescriure un canvi de règim governamental.

La complicitat que es crea després d'hores de compartir sala, ens serveix per descobrir que tots dos n'estem fins el gorro -diria fins la còfia, però les infermeres ja no en porten-, del procés. Aquesta és la Catalunya real, aquesta és la Catalunya actual, aquella en què preguntaries a algú pel carrer si s'ha mobilitzat mai contra les retallades i privatitzacions sanitàries, i et respondria: «Això no, però miri quin llacet groc que porto a la solapa».