Estem creant a autèntics gilipolles. És una sentència que pot sonar una mica cridanera i malsonant però, a banda de perbocar-la aquí amb l'objectiu primer d'ofendre a qui es presti, em serveix per posar l'accent sobre una sèrie de programes de televisió que semblen destinats a púbers, adolescents o individus que no han superat aquestes estepàries fases cognitives. Operación Triunfo, La voz, Gran Hermano, Mujeres, Hombres y viceversa, Masterchef o l'últim a arribar, Maestros de la costura, són algunes mostres d'aquest tipus de xous que busquen potenciar l'alliberament total del gilipollisme, un gen que ens agermana a tots i a totes des de naixement. N'hi ha prou amb comparar el modus operandi dels nostres nounats amb els de la majoria d'espècies animals per adonar-nos que, indefectiblement, aterrem en aquest món amb un avançat estadi de gilipollisme. Només en funció de certs factors determinants (educació, cultura, profilaxis...) aquesta tara innata pot minvar amb el pas dels anys fins a desaparèixer o, com sol ser habitual des de l'última revolució industrial, la tecnològica, accentuar-se generació a generació. Aquesta és, en essència, la teoria sobre la involució humana que he desenvolupat durant els últims anys gràcies a multitud d'estudis conductuals, és a dir, interrelacionant-me amb altres gilipolles. Darwin al meu costat era un titafluixa.

Si al poder quasi intimidatori que emeten molts influencers hi afegim l'hipnòtic influx que generen els grans xous televisius, sense oblidar la complicitat del lax sistema d'ensenyament públic o l'excel·lent savoir faire paternal que sempre corregeix amb encert la feina dels docents o censura en la justa mesura els bastos continguts extraescolars de la prole, el resultat de tot això es tradueix en la formació d'unes fornades que no només frisen per ser rics i famosos a còpia de no fotre ni brot, sinó que -i això és el més greu- la gran majoria es creuen posseïdors d'un talent que mai tindran. Perquè si ja és greu fer-li fer a un adult el gilipolles a la tele amb l'excusa fal·laç de que té fusta de cantant, cuiner o «mamporrero», encara ho és més enviar als nanos a aquesta mateixa trampa mortal o regalar-los el títol d'ESO si a dures penes saben llegir, escriure o respirar. Està passant. La conseqüència irrefutable d'aquest culte al gilipollisme és que qui acabarà posant-se al capdavant de les disciplines que han de liderar i explicar l'avenç humà ho farà amb capacitats de saldo.

Permeteu-me remetre'm a Sir Edmund Blackadder, un dels meus grans referents intel·lectuals, per glossar, a tall d'epíleg, aquesta modesta reflexió humanista. Deia l'insigne Escurçó Negre al seu fidel servent Baldrick: «Tens el cap tan espès com una crema espessa que un cap espès ha deixat espessir fins que s'ha quedat tan espessa que no s'ha pogut desespessir ni amb un desespessidor elèctric». I jo afegiria: « ¡Y también dos huevos duros!».