Sí, però quan

Dilluns dia 12. Coincideixo en el pont aeri de les dues de la tarda amb el ministre Íñigo de la Serna. M´explica, satisfet, els anuncis que acaba de fer d´inversions a l´aeroport de Girona i l´estació del tren d´alta velocitat a l´aeroport de Girona. Aquesta última, una obsessiva reivindicació meva que no va comptar mai amb el suport del tripartit. Li pregunto per a quin any l´estació, mira un paper i em diu que per al 2026. Així no! Els anuncis han d´anar acompanyats d´impuls polític, no de focs d´artifici amb inversions a mitjà termini, la qual cosa hem vist tants cops. També parlem de l´N-II, diu que els minitrams en obres estaran acabats aquest any, i de l´Eix Pirinenc. La setmana que ve la nostra gent es veu amb ell per aclarir si aquests anuncis es convertiran en realitats.

Les municipals

Dimarts 13. Conversa d´una hora i mitja amb Narciso Michavilla, segurament un dels millors enquestadors actuals. Veu les eleccions de maig del 2019 com la consolidació del final del sistema clàssic bipartit català i espanyol. Si arribem a maig de 2019 amb l´eix identitari molt viu, veurem una consolidació de municipis de governs sobiranistes en molts llocs però també veurem alcaldies per a Ciutadans a l´àrea metropolitana. I una batalla oberta, inèdita i apassionant a Barcelona. La batalla de Barcelona s´ha de preparar molt bé. El meu interlocutor preveu que Ciutadans pot ser la força més votada a València i Alacant, la qual cosa és una molt mala notícia. La fera identitària de l´uninacionalisme amb estètica neofranquista s´ha despertat. Preveu una batalla apassionant a Madrid, on el tàndem Carmena-Errejón farà concentrar el pol oposat de la dreta madrilenya, una realitat densa, rocosa, bàsicament funcionarial i majoritàriament extractiva.

Big Data, nosaltres

Dimecres 14. Acabo el dia en un sopar molt interessant sobre la situació a Turquia. A mà dreta, Ana Palacio; a mà esquerra, la presidenta d´Amadeus a Espanya. L´atenció es concentra cap a mà esquerra. Començo amb tota innocència: la seva companyia m´ajuda a trobar les millors combinacions de vols, els més apropiats, a través del seu sistema informàtic. Comença l´entrada en un món inhòspit. M´explica que la màquina de pensar que és Amadeus no només busca els vols que més em convenen sinó que també gestiona les botigues dels aeroports. I que la màquina que pensa decideix per quin finger, per quina porta, desembarquen els passatgers perquè la màquina que pensa sap del perfil dels que viatgen.

Si hi ha un munt de viatgers disposats a fer despesa a les botigues, aquell vol sortirà per la zona de botigues, si el vol està ple d´estudiants d´Erasmus amb poder adquisitiu d´entrepà, desembarcarà per una altra zona. També la publicitat no estàtica es mou segons el perfil de la mitjana de les persones que circulen per les diferents zones de l´aeroport. Li pregunto si tenen alguna relació amb Booking, es guarda la resposta oberta però queda clar que tenen dades creuades. Em dona el consell de ser prudent en el rastre digital, especialment entre joves i adolescents que ho exhibeixen quasi tot. Big Data per un tub. Quedo impressionat. La privacitat ha quedat molt tocada, oi?, li pregunto. No li puc pas desmentir, em contesta. La presidenta d´Amadeus té una pell fina i unes formes cosmopolites. Hem parlat en anglès i castellà. Només al final em revela que va néixer a Tona. La vita...

Els moralitzadors

Dijous 16. Hi ha eleccions parlamentàries a Itàlia el 4 de març. Aquests dies segueixo l´actualitat italiana per la premsa i sobretot pel programa Porta a Porta de Bruno Vespa a RAI1. Arribo a l´habitació després del sopar, obro la tele i em trobo amb el que he vist ja molts cops: Sílvio Berlusconi, firmant el seu contracte electoral al programa de Vespa. Aquest inhabilitat de 81 anys es mou amb una desimboltura i un magnetisme terriblement atractiu per a una part no menor dels electors. El seu pol electoral de dretes guanyarà les eleccions. Qui serà primer ministre ja és una altra cosa. Guanyarà per una remuntada incommensurable però també perquè els de la nova política del Moviment Cinc Estrelles han quedat notablement retratats per un cas d´hipocresia abominable: fins ara s´ha detectat que uns 20 parlamentaris del Moviment Cinc Estrelles feien trampa. Tots ells es van comprometre a donar la meitat del seu sou a un fons per a projectes d´emprenedoria. Aquests 20, entre ells el portaveu de la Cambra de Diputats, feien l´ingrés, però després el cancel·laven, fent veure que van donar fins a 800 mil euros i recuperant-los després. Hipòcrites, moralistes de l´anomenada nova política. Res, teatre d´oportunistes. Aquest mateix dia s´ha denunciat que Ciutadans oferia els llocs a les llistes electorals d´alguns municipis segons la contribució econòmica.

La llengua a l´escola

Dijous 14 de febrer. El secretari d´estat d´educació ha deixat anar la frase com qui no vol. La frase és l´inici d´un programa perfectament pensat. El govern espanyol vol acabar amb el català com a llengua vehicular a l´escola. Em toca fer la primera reacció des de la sala de premsa del Congrés. Poques coses em fan bullir la sang. Aquesta n´és una. Anem amb compte i assegurem-nos de tenir un govern de la Generalitat ben aviat. El punt de vista dels quatre diputats del PP no pot imposar-se a la visió compartida pel bloc dels 70 diputats de la majoria però també dels 18 del PSC i dels 8 dels Comuns. No perdem el país. Perquè tenir país és condició prèvia per tenir Estat.

Una veritat dura

Divendres 16 de febrer. Em trobo amb la Laura Masvidal, la dona del conseller Joaquim Forn. Tots plegats ens coneixem de fa més de vint anys. Un parell de cops m´ha trontollat l´emoció, i tal vegada una ràbia que em guardo. Preparem la visita. I altres detalls de la defensa, i de la intendència. Entenc la necessitat d´un exercici d´autoconvenciment constant per trobar sentit a la cosa ja feta. Després arribo tard a l´assemblea de la Garrotxa dels associats i simpatitzants del Partit Demòcrata. Reflexions dures. Molt dures. Arribo tard i només intervinc al final. Dic coses que he viscut i que viurem i algunes que es van evitar, i d´altres que no. Noto que part de la sang calenta de la sala s´estova. Després em venen a fer preguntes. Una és: per què no ens ho havíeu dit abans? Decideixo anar a sopar a casa dels meus pares, que fa temps que no veig. Tots necessitem que ens cuidin una mica, en aquests temps de plom.

Català polit, si us plau

Dissabte 17. Obro la tele i en el telenotícies escolto com la portaveu de la CUP, Núria Gibert, diu: «No volem una política on els advocats xiuxiuegin a les orelles». Quin mal d´orella! En català és xiuxiuejar, una de les paraules més boniques. Després el periodista Ramon Pellicer diu «auto judicial» i no pas interlocutòria judicial. Perquè un «auto» en català és una interlocutòria. Tinguem país, i llengua, per tenir després més altes ambicions.