Soc, des de fa anys, lector assidu del gran periodisme literari català. Del que es va fer cèlebre abans de la República i de la Guerra Civil (Pla, Sagarra, Xammar, Agustí, etc.) i del que va florir després (Vázquez Montalbán, Mendoza, Luján, Carandell ...) en circumstàncies d´inici més difícils per les limitacions d´expressió que imposava la dictadura franquista. I una relectura d´alguns d´aquests autors em sembla fonamental per entendre els antecedents de l´enèsima manifestació del separatisme, aquesta obsessió permanent de la petita burgesia catalana que la resta d´espanyols ha de «conllevar» amb molt de tacte i molta paciència si seguim la terminologia que Ortega va emprar en el famós debat amb Azaña.

Per aquesta mateixa raó, vaig estar esperant amb molt d´interès la publicació de papers inèdits de Josep Pla, que editorial Destino acaba de posar a la venda a les llibreries amb el títol Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. I efectivament es tracta d´unes notes recollides, com diu l´autor, «sense el dogal de la cronologia», que recullen reflexions del mateix o semblant nivell que les agarbades en la seva obra fonamental, El quadern gris, i també part de la correspondència que va mantenir amb el seu editor Josep Maria Vergés. I com a curiositat afegida alguns dels originals ratllats en vermell per la censura franquista. Per exemple, un en què s´ordena suprimir la frase «L´amor cristià és pur tedi, avorriment còsmic», potser perquè el censor entenia que la fornicació dins del matrimoni (a fora es considerava pecaminosa) havia de ser perennement alegre i esforçada.

A Josep Pla se li sol retreure que hagi format part del gran grup intel·lectual que va conviure, més o menys confortablement, amb la dictadura sense oposar-s´hi mai de forma ostensible, ni treure massa els peus del plat. Com ho van fer, entre d´altres, Ortega, Marañón, Azorín, Marías i un llarg etcètera de persones que potser esperaven secretament que l´excepcionalitat totalitària del règim s´enfonsés amb la col·laboració dels països de­mo­cràtics. Una esperança que va tenir un moment àlgid després del triomf dels aliats al final de la Segona Guerra Mundial. Res d´això es va donar, i cada un d´ells va haver de resignar-se a transitar per l´avorrit paisatge de la vida cultural espanyola, deixant per a la posteritat unes notes al calaix de l´escriptori.

I entre aquests alleujaments íntims hi ha els escrits de pròpia mà per Pla que ara publica Destino. Unes notes en què qualifica l´Espanya de la dictadura com «un pantà de merda d´enormes dimensions». I afegeix sobre això: «Després de la Guerra Civil i el triomf de Franco es va produir una invasió de bergant ... Després de vint anys de cretinització mental progressiva l´estupidització general i l´embotiment són els fenòmens més visibles del país». Judicis molt durs però expressats precautòriament en privat.

Aquesta actitud crítica no sorprèn en un home de la seva agudesa intel·lectual. Però estranya en canvi la ferocitat despectiva amb què tracta Ignasi Agustí, company seu a Destino. «Agustí no és més que un enorme, grandíssim ignorant que es fa valer a força d´intrigues». Un judici excessiu.