Dos vailets estaven mirant amb avidesa un recipient ple de mongetes seques que s´exhibia rere els vidres d´una botiga de queviures. Un d´ells va preguntar a l´altre: «Te les menjaries totes, aquestes mongetes? I l´altre li respongué, amb molta convicció: «Amb força pa potser sí que me les menjaria totes». Una anècdota ben expressiva del que representava el pa en la dieta humana de les generacions que ens precediren. Quan la carn, el peix, la fruita i fins i tot algunes verdures s´oferien a preus que no estaven a l´abast de totes les economies familiars, es menjaven grans quantitats de pa. Tot i que en moltes cases s´evitava menjar el pa del dia que, per ser més saborós, es consumia més ràpidament. Vaig conèixer una família que vivia en el desaparegut carrer de Canaders que posaven el pa al balcó a fi que s´assequés més ràpidament i així no se´n menjava tant. Tanmateix el pa era present en tots els àpats del dia. Per a la majoria de les persones era inconcebible un dinar o un sopar sense pa. En les sentències populars el pa hi té un gran protagonisme. Així eren molt freqüents les expressions: «És més llarg que un dia sense pa». «El pa que Déu ens dó», «Ens hem de guanyar el pa de cada dia». Quan es produïa un fet que cridava l´atenció es deia: «N´hi ha per sucar-hi pa». «El cap de casa ha de treballar molt per poder posar el pa a la taula». Quan de petits apreníem les primeres oracions ja demanàvem «el nostre pa de cada dia». En moltes cases es mantenia un cert ritus en llescar el pa. En començar l´àpat, el pare de família, després de beneir la taula, amb el ganivet feia el senyal de la creu sobre el pa i l´anava llescant i repartint.

En temps en què es consumien quantitats irrisòries de llet, es menjaven importants quantitats de pa. Ara la llet es consumeix en abundància, mentre que el consum de pa ha anat disminuint.

Quan el preu del quilo de pa s´apujava cinc cèntims semblava que el món s´havia d´enfonsar. Es produïen protestes i manifestacions. Tal era la importància que es donava al pa, com a base de la subsistència, especialment de les classes menys adinerades.

Per a algunes persones l´esmorzar consistia en una llesca de pa en la que s´hi fregava un gra d´all. Era un esmorzar ben senzill i el més barat possible. Més consistent resultava el pa amb tomata, que és com una menja tradicional del nostre país. El pa amb oli i sal o el més refinat pa amb oli i sucre. El pa amb vi i sucre, que era el berenar de molta mainada. Ja com a un luxe, el pa untat amb mantega. I poc a poc s´anà imposant el berenar infantil del pa amb xocolata. Una xocolata que amb el pas del temps ha anat millorant la seva qualitat i la varietat d´especialitats.

Era normal que el pa acompanyés tota mena de menges, fins i tot es feia present en les postres. No es considerava cap raresa acompanyar amb pa el plàtan, i fins i tot els torrons de Xixona de les postres de Nadal. Jo vaig conèixer una senyora que tancava tots els àpats assaborint una monumental llesca de pa torrada i untada amb oli.

A la nostra ciutat, com era normal en totes les altres, el pa s´elaborava i es venia en el mateix establiment. Això ha anat canviant i ara em sembla que en el nucli urbà no hi queda cap d´aquelles fleques que eren al mateix temps forn i despatx. Actualment existeixen molts punts de venda de pa; però l´obrador és en un altre lloc. Abans a les fleques no es venia altra cosa que pa. En tot cas també s´hi podia comprar xocolata per acompanyar el pa del berenar. Peces de pa de mig quilo, de quilo, de dos quilos. Coca, que podia ser endolcida. Llonguets i els enyorats panets de Viena, que ara només podem trobar en determinats establiments, a alguns dels quals només hi podem accedir recorrent alguns quilòmetres. Concretament desplaçant-nos fins a Santa Coloma de Farners o a Rupit. Suposo que ni ha d´haver en alguna altra població; però les esmentades són les que jo conec i freqüento. En les fleques de ciutat es venen molts altres productes, a més del pa. N´hi ha que són alhora fleca i pastisseria. Les llaminadures que s´ofereixen i que el client demana i consumeix són moltes i variades. També hi ha pa d´una gran varietat. Podem veure en un establiment que és fleca i pastisseria un fris amb un calendari on s´indiquen les especialitats de pa que s´oferiran cadascun dels dies de la setmana, excepte el dilluns que és el dia festiu per a la majoria d´aquests establiments.

A pagès jo encara havia vist alguna casa on elaboraven el pa per al consum familiar. No sé si ara en deu quedar cap; més aviat creuria que no. Abans això era normal i generalitzat; però amb el temps aquesta pràctica anà minvant. En temps de la guerra alguns pagesos portaven la farina a la fleca del poble i a canvi els proveïen de la quantitat proporcional de pa. Operació que anomenaven «maquilla». En les masies on encara elaboraven el seu propi pa, aquesta operació la solien fer les dones. Pastaven a mà i enfornaven. Sortien del forn calents i cruixents, aquells pans rodons d´una grandària considerable que la gent comparava a les rodes de carro. Es feia el pa per a tota la setmana, i al final encara era ben menjable. En temps de la guerra les persones de ciutat que tenien bona relació amb alguna casa de pagès, o que disposaven d´algun producte que el pagès necessités, i s´avingués a intercanviar, rebia aquell monumental pa com si en temps normal fos obsequiat amb una valuosa joia.

A les fleques de Girona en els temps més reculats que jo puc recordar, ja pastaven a màquina. Però usaven encara el llevat tradicional que els obligava a treballar en hores nocturnes per poder oferir el pa a primera hora del matí. I alimentaven el forn amb llenya que els portaven, en carro, dels boscos de l´entorn de la ciutat. A l´estiu aquest treball ran del forn resultava molt feixuc i el forner, mentre el pa s´anava coent i no precisava la seva continuada presència, sortia a l´exterior de l´establiment per gaudir de la frescor de la nit. Vestia només roba interior, que cobria amb un ampli davantal, que en algun cas era de saca. En canvi a l´hivern, prop del forn, gaudia d´una temperatura que ja hauria desitjat el més exigent sibarita. Els serenos en els dies freds d´hivern, en els moments disponibles entre ronda i ronda, se solien refugiar en la fleca del barri. Els veïns ja sabien que si necessitaven els serveis del sereno el trobarien a la fleca del barri. I els del carrer Nou o el seu entorn també el podien trobar a la recepció de l´Hotel Peninsular, aprofitant la calefacció.