La llengua de Déu

salvador tarradas gualta

La frase més ridícula mai proferida pel nacionalisme espa­nyol -després de «Espanya és una gran nació amb més de cinc-cents anys d´història» (Mariano Rajoy)-, és «L´espanyol és meravellós; Carles I l´emprava per parlar amb Déu» (José Antonio Sánchez Domínguez).

En morir el seu avi Ferran (1516), l´infant Carles heretà a Espanya (concepte geogràfic) dos estats diferenciats -Castella i l´Aragó-, amb quatre Corts constituents que calia jurar (castellana, aragonesa, catalana i valenciana), amb els seus respectius idiomes, lleis i sentiments de nació. El vailet reial no parlava un borrall de castellà i mai a la seva vida arribà a do­minar amb fluïdesa aquesta llen­gua. De moment, parlava amb Déu en neerlandès, flamenc, való, francès, picard i alemany. El 1517, després de marxar rebotit per les corts castellana i aragonesa, es va presentar davant les corts catalanes, que encara van resultar més dures; tant, que va haver de romandre-hi durant un any. Un any escoltant parlar català! ¿Qui sap si va sentir algun impuls irrefrenable de parlar a Déu en català, com tots aquells bisbes i capellanots que l´envoltaven a diari? El mateix senyor José Antonio Sánchez Domínguez, ¿qui sap si mai no ha sentit també la temptació de parlar a Déu en català, tota vegada que és nascut en un poble -La Figuereta- fundat per en Faneca de Mataró i l´Arnau de Canet, el nom del qual el va canviar algun llepaculs monàrquic per Isla Cristina?

Educació especial

Roser Borrell Busquets Girona

El desconeixement del que significa l´educació especial ha sigut motiu de sofriment i preocupació a moltes famílies, quan es troben enfrontats amb la decisió de com seguir amb l´educació del fill/a quan l´escola «normal» no ha resultat satisfactòria.

La meva personal experiència amb l´Educació especial ha estat a través del meu fill, quan fa 5 anys, a l´inici de l´ESO, va viure «el pitjor any de la seva vida» (paraules d´ell), en enfrontar-se directament amb els seus límits. Tot i l´aula USEE que havia d´apuntalar la seva capacitat, la manca d´empatia dels professors i cuidadors responsables, va representar un patiment fora de mida. El canvi d´escola cap a l´educació especial va resoldre des del primer dia la seva percepció i va retornar el goig per anar a l´escola.

Aquí vull expressar, doncs, la meva particular estima i sobretot el meu agraïment cap a uns professionals que des de la seva profunda convicció d´educadors i la seva motivació personal cap als problemes dels joves amb capacitats diferents dels «estàndards», són capaços de transmetre empenta, seguretat i estima cap a ells. Això no ho havia trobat amb tots els anys de primària, amb l´excepció d´alguns professors concrets. Els recordarem sempre. El canvi d´ara és que són tots els professors, que han sigut models per al meu fill.

Aquest any, l´escola dels Joncs aquí a Girona, que és un dels exemples on aquesta Educació Especial ha obert expectatives i futur als nostres fills, celebra el seu 50è aniversari. Els desitjo el més bo i millor i espero que mai es posi en dubte la seva tasca i entrega. A parer meu, l´escola inclusiva té molt camí a recórrer, abans no s´assoleixi el nivell del seu compromís i entrega.

Alemanya fa enveja

Jesús Domingo Martínez girona

En principi, ni Espanya ha d´envejar res a Alemanya, ni Alemanya té per què envejar res a Espanya. Però la veritat és que hi ha coses i casos concrets en què l´enveja campa al seu aire d´un país a un altre.

Mai s´ha sabut per què, però la realitat és que el que en altres països és normal i d´ús corrent, en d´altres, o no existeix o la seva existència es fa molt difícil.

Mentre a Espanya els nostres polítics, i les seves diferents formacions, s´agafen a una nevada nor­maleta i a una paralització d´au­­topistes en què queden atrapats milers de cotxes, per estomacar-se, demanar dimissions, obrir expedients, desqualificar con­traris i esgarrapar vots, a Alemanya es camina, a passos de gegant, cap a una gran coalició de go­vern entre conservadors i so­cial­­demòcrates. I, és clar, fa enveja.

Aquí, no es tracta de dur a terme programes, es tracta d´aprofitar la més mínima ocasió per intentar descavalcar qui ostenta el poder, per enfilar-hi i, per això, el que menys importa és l´Estat, els interessos dels ciutadans, la resolució de problemes o la ­consecució de metes comunes que tan cares són en altres latituds.