Fa uns dies, per aquestes pàgines ens assabentàvem de la situació de trenta joves extutelats d'origen magribí que sobreviuen als carrers de Girona. Es tractava de joves que havien arribat com a menors estrangers no acompanyats i que, després de passar per un centre de la Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA), s'havien vist obligats a tornar al carrer. La denúncia, feta per la plataforma Girona Acull, posava sobre la taula la necessitat de trobar una solució als mena, com es coneix als menors estrangers no acompanyats en l'argot de l'administració.
Es tracta de nens i adolescents que inicien una llarga i perillosa travessia des de països com el Marroc, Algèria o el Senegal i que acaben dormint al carrer, en un alberg per a adults o en instal·lacions que no reuneixen els mateixos estàndards amb els quals s'acull a la resta d´infants en situació de desemparament.
El ritme d'arribada d'aquests nois que emigren sols a Catalunya s'ha disparat en els últims dos anys. Gairebé 200 alguns mesos.
Sense papers, sense feina i desprotegits per l'administració, els mena es busquen la vida sense eines per poder sortir de la marginalitat. En els casos que accedeixen a una plaça en un centre i a un itinerari formatiu tornen a quedar desprotegits el mateix dia que arriben a la majoria d'edat. Amb l'agreujant que tornen al carrer sense un permís de treball i en molts casos sense el NIE. Com pot sobreviure en aquesta situació un jove que a més no té família ni una xarxa local de suport?
Els menors estrangers no acompanyats són víctimes d'una doble discriminació. Perquè es prima la seva condició d'estrangers per sobre la seva condició d´infants en no donar-los la mateixa atenció que a la resta de menors en situació de desemparament. Però també perquè se'ls discrimina pel que fa als menors que arriben acompanyats dels seus pares o d'altres adults que sí que accedeixen als recursos que els corresponen per la seva edat.
Tot i que la problemàtica de tots no és la mateixa, la solució per a aquest col·lectiu passa forçosament per donar una resposta transversal des del punt de vista de l'educació, la salut, l'acollida i la formació. Aquests nois necessiten aprendre l'idioma, viure en un lloc digne, anar al metge i accedir a activitats formatives i d'inserció. La solució hauria de tenir en compte també la comunitat magribina, que pot jugar un paper important en la integració d'uns adolescents que no tenen família. La solució no pot traduir-se a instal·lar-los en cases de colònies o albergs i, per descomptat, no pot plantejar fer-los dormir diversos dies al terra de la Ciutat de la Justícia, com va denunciar la fiscalia de Barcelona i diverses ONGs a l'octubre passat.
En aquests moments no està clar què ha passat amb la majoria d'aquests nois. Segons les xifres de la DGAIA, només el 2017 van arribar-ne 1.489. Aquest mateix any es van crear 208 places en centres de primera acollida però no es van augmentar en altres dispositius. On són els 1.281 que no tenen lloc en cap servei? És una de les preguntes que hem fet arribar al Govern aquesta setmana des del Grup Socialista-Units per avançar del Parlament.
Al juliol de 2016, el Parlament va aprovar una resolució que instava el Govern a crear més places per acollir l'arribada creixent de menors estrangers no acompanyats, invertir en nous recursos que s'adaptaran a les seves necessitats i crear una comissió amb les entitats per buscar solucions compartides. Des de llavors s'ha avançat molt poc.
La legislatura que ha començat és l'oportunitat per donar per fi una solució a aquest problema. És la nostra responsabilitat garantir la seguretat i la integritat d'aquests nois, donar-los alternatives perquè puguin desenvolupar un projecte vital i preservar els drets de la infància. Podem imaginar-nos el que significa dormir al carrer enmig del fred? Si ja no hauria de ser una situació acceptable per a un adult, no hauríem de tolerar-ho per a un infant o per a joves que acaben de complir la majoria d'edat.
