Fa uns anys, quan tornava a casa, mirava la bústia per veure si tenia alguna carta d´algun filòsof que volgués jugar amb mi. A l´institut ens van fer llegir un llibre, El mundo de Sofía, el primer llibre que em va fer sentir ganes d´escriure i la primera i única experiència positiva que tinc dels meus anys com a estudiant. Com a alumne he sigut sempre nefast, mai vaig aprovar res i si en alguna ocasió ho vaig fer no ho recordo. El sistema educatiu no està fet per a la gent que té més inquietuds que el simple fet d´anar a la universitat i treballar en quelcom que en el fons no li aporta cap cosa més enllà de diners. No dic que sempre sigui així, però permeteu-me exagerar. La Laura Oliveras, la professora que de tant en tant ens feia llegir al pati amb el sol de mig matí, va fer que es despertes en mi la imaginació per crear històries i escriure sobre el que sentia. Per motius més que obvis, em va suspendre la seva assignatura també. Una cosa no treu l´altra. Sofía em va introduir de manera molt simple a la majoria de filòsofs més importants de la història, a part de fer-me anar a dormir tard per saber què hi havia escrit en la següent carta. Qui ha llegit aquest llibre de Jostein Gaarder m´entendrà. Al mateix temps, vaig començar a llegir altres autors, dels quals vaig quedar enamorat des del primer moment de Gabriel García Márquez, de la seva crònica d´una mort anunciada, impressionat i ple d´angoixa amb Kafka i empàtic amb Neruda. En aquell moment «Si tú me olvidas» podia ser, perfectament, la banda sonora narrada de la meva vida.
M´agradaven tantes coses, i encara em passa, que no sabia exactament el que volia ser «quan fos gran», però quan deixava entreveure que escriure era una possibilitat, ràpidament algú saltava per posar-me els peus a terra -la seva terra- dient-me que això era gairebé impossible. Que busqués una feina de veritat. Aquest malson que em persegueix sempre; la ràdio, la televisió, escriure... per als mediocres no és treballar.
Tot just fa dos anys, prenent un cafè al terrat del Printemps a París amb en Màxim Huerta, un dels meus escriptors preferits a part d´un bon amic, va sorgir la possibilitat d´escriure un petit llibre. Va ser ell que en aquella ocasió em va posar els peus a terra -la seva terra és molt més interessant, bonica i ambiciosa dels que em deien que era impossible- i després de llegir un dels meus relats em va donar el millor consell que em podien donar en aquell moment: «segueix escrivint, no deixis d´escriure». I això vaig fer.
La setmana passada em van trucar per dir-me que el meu primer llibre, Je t´en: diez historias cortas en París, es publicarà el proper abril. Em van donar la notícia, justament, sopant a Le Marais amb una cosina del premi Nobel Vargas Llosa. Millor impossible. Un petit llibre amb deu històries diferents, amb molts personatges i amb racons emblemàtics de París, una mena de recorregut per la ciutat, imitant -salvant les distàncies- Hemingway. El primer de molts, el més dolent de tots, espero. Aprofito aquesta columna per donar les gràcies a la meva professora -tot i haver-me suspès-, a en Max, en Gabriel García Márquez, a Italo Calvino, Cortázar, a tot aquell que em dona la inspiració i les ganes d´escriure i de fer el que m´agradi. Per sort m´agrada fer moltes coses. Jo segueixo buscant alguna carta a la bústia que em faci viure alguna aventura com la de la Sofía. Si no, ja me n´inventaré alguna i l´escriuré.
