Des que es va posar en marxa l´Alta Velocitat Espanyola (AVE), el 1992, la transformació del sistema ferroviari ha estat vertiginosa. L´alta velocitat ha estat usada per prop de 400 milions de viatgers i la xarxa construïda (més de 3.200 quilòmetres) situa Espanya com a segona potència mundial, per darrere de la Xina.
Per als governs, fossin populars o socialistes, l´AVE ha estat un èxit. Però, és això cert, més enllà de les medalles que volen penjar els ministres de torn per fer arribar l´alta velocitat a la seva terra? Perquè, si analitzem la inversió (financerament i socialment), creixen els dubtes sobre la seva rendibilitat.
Per exemple, segons un estudi de 2015 (elaborat pels professors Ofelia Betancor i Gerard Llobet), totes les línies d´AVE a Espanya són ruïnoses (la més freqüentada, la Madrid-Barcelona, ??només aconseguirà recuperar un 45% del capital invertit); quan es desenvolupin les connexions de Madrid amb el Nord, ni tan sols es cobriran els costos de funcionament.
Més encara. Les classes mitjanes paguen el seu cost via impositiva... quan el 75% dels usuaris de l´AVE són persones de rendes altes; per tant, les classes mitjanes-baixes i baixes (que fan servir les, en bastants casos, deficients xarxes de rodalies), pateixen un efecte regressiu. Tot això, sense oblidar la manca de voluntat política per potenciar eixos que sí que beneficiarien l´economia, com el corredor mediterrani.
Però no es preocupin: aquestes dades no les veuran gaire en els mitjans, dedicats a replicar com de bé que va anarirà la població X quan estigui connectada amb Madrid, malgrat que els efectes industrials i/o turístics sobre X seran inapreciables... i Madrid va fagocitant capital humà i econòmic de la perifèria (no només la catalana o la basca, que solen ser els més sorollosos). Quan aquestes poblacions perifèriques s´adonin d´això potser és tard.
