20 de febrer de 2018
20.02.2018

Hipnòtics

20.02.2018 | 06:57

Vaig coincidir a l'avió amb un paio a qui li agradava parlar i li vaig explicar la meva vida. A vegades passen aquestes coses: que acaba parlant el silenciós i escoltant el parlador. També passa que a les cases acabi tenint cura del gos aquell que el detesta. La gent s'encapritxa dels animals sense tenir en compte el dia a dia, el veterinari, les vacunes, les caques, el raspallat, quan és de pèl llarg, etc. Aquell home havia pujat a l'avió creient que trobaria una víctima a la qual donar-li la tabarra, com diu el fill adolescent dels meus veïns, i víctima va ser ell perquè vaig començar per la meva primera comunió i així, pas a pas, vaig anar explicant-li i explicant-me la meva vida, que a 12.000 metres d'altura em va semblar un desastre. Vaig inventar algunes coses, perquè em va semblar també inversemblant. El meu interlocutor, en un moment donat, va exclamar: Que còmic! O potser: Que còsmic!

No el vaig entendre bé, no sé si va dir còmic o còsmic i tampoc em vaig atrevir a preguntar per por que hagués dit el primer, o potser el segon. No sabia si preferir que la meva vida hagués estat còmica o còsmica. Com que el viatge era llarg (dels de dotze hores), cap a la meitat se m'ha acabat la manxa. No soc com aquell novel·lista noruec, Knausgard, que empra dues hores a explicar el trànsit entre l'habitació seva i la dels seus pares. La vida de Knausgard està farcida d'ella mateixa fins a les vores. És llarga fins i tot resumida. La meva, però, és curta fins i tot ampliada. Vaig donar un parell de voltes filosòfiques a l'assumpte de la longitud, al que el meu veí de seient va tornar a apuntar «que còmic» o «que còsmic». Posseïa una habilitat tremenda per pronunciar l'essa sense articular-la o per no pronunciar-la articulant-la. Ens vam acomiadar a la terminal de l'aeroport de destinació, després de recollir les nostres maletes.

Uns dies després vam coincidir de nou en el viatge de tornada. Vam facturar junts l'equipatge i vam pujar junts a l'avió, on fatalment ens havien tocat seients contigus. Que còmic, o que còsmic!, no sé, va exclamar el paio davant la coincidència. Poc després de seure, em va convidar a unes pastilles que va assegurar que eren per a l'acidesa d'estómac, però devien ser hipnòtiques perquè em vaig passar dormint tot el viatge.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema