Diu la ministra de Treball, Fátima Báñez, que, quan tingui una estona lliure, permetrà que els jubilats treballin i, a més, cobrin i cotitzin per fer-ho. El propòsit és tan admirable com el fet que Espanya sigui -a hores d'ara- un dels pocs països desenvolupats en els quals es prohibeix pencar als pensionistes, llevat que renunciïn a la meitat de la paga per la qual van cotitzar.

Báñez, que encomana a la Verge del Rocío la solució del problema de l'atur -no sense cert èxit-, ja havia anunciat aquesta mesura de sentit comú fa cosa d'un any; però es coneix que entre que ensella i cavalca no li queda temps per portar a bon terme la seva idea. Quan es tracta de treballar o de deixar que altres treballin, tota precaució és poca en aquest país.

Creien ingènuament els jubilats que la pensió per la qual van cotitzar durant dècades és seva i no de l'Estat; però ja es veu que s'equivoquen. És l'ens pagador el que decideix si poden treballar o no; i en quines condicions.

El curiós de l'assumpte és que el Govern i el públic en general lamenten la baixa de cotitzants a la Seguretat Social, que caurà encara més a mesura que es vagi jubilant la generació del «baby boom». Però alhora, aquest mateix Govern impedeix que els pensionistes cotitzin mitjançant el treball (si és que ho troben i els ve de gust, naturalment). No hi ha qui entengui als que manen.

Altres països com, per exemple, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit, els detestats EUA o el nostre veí Portugal -entre molts- no troben cap raó per la qual no puguin ni hagin d'estar a la feina els treballadors que s'han guanyat el dret a una pensió. Si volen i la salut i la sort els acompanya, és cosa d'ells triar entre la feina o posar-se a mirar obres.

Argumenten els sindicats, tot i que cada vegada amb menys convicció, que la feina dels grans la trauria als joves, obstaculitzant el relleu generacional. Va ser aquesta idea amb un cert greuge per als més joves la que va impulsar els massius programes de prejubilació que van enviar a casa a desenes de milers de treballadors a la cinquantena.

Com era previsible, els joves -excepte els més ben formats- van seguir sense trobar feina; i a canvi, els contribuents van haver de carregar amb els onerosos costos de prejubilació de tants milers de pencaires en la flor de la seva vida laboral.

Per esmenar el despropòsit, els polítics al comandament no van tenir millor idea que la d'allargar fins als seixanta-set anys (de moment) l'edat de retir dels que no havien estat agraciats amb la dubtosa sort de prejubilar-se. En això es nota que qualsevol governant pot improvisar una mesura i la contrària sense cap risc de posar-se vermell.

Potser és aquesta la raó per la qual el Govern segueix entestat a prohibir el treball als jubilats, incloent als artistes i gent de la ploma que es veuen obligats a escollir entre una dràstica minva de la seva pensió o la renúncia al seu ofici.

Conscient que la mesura, a més de il·lògica, és perniciosa fins i tot per a l'Estat que deixa de percebre cotitzacions i impostos, la ministra del ram acaba d'anunciar per segona vegada que el seu desig és fer compatible el treball i la pensió. Però es coneix que no la deixen o que el Govern, que és com un pare, vol evitar que els jubilats es facin mal. El treball sempre ha estat mal vist a Espanya.