L'aparició d'esdeveniments imprevistos, que coneixem com a «cignes negres», va fer plantejar a Nassim Nicholas Taleb la necessitat de construir societats antifràgils, un concepte fugisser i difícil de definir però que resulta intuïtivament nítid. Les persones antifràgils són aquelles que saben madurar en temps tempestuosos i que afronten el futur tenint en compte les raons per al pessimisme. D'una manera similar, les nacions -o col·lectius- antifràgils són les que perduren a través dels segles, més enllà del que la seva corba de creixement faria presagiar: la Xina, per exemple, amb una història que s'explica per mil·lennis; el poble jueu en la seva diàspora; el catolicisme, malgrat els cismes i la seva manca de divisions militars. Antifràgil és Suïssa, un país refugi que es beneficia de les crisis exteriors i que ha construït bona part de les seves infraestructures per fer front a qualsevol tipus de col·lapse. Antifràgils són les polítiques de cohesió social associades al sanejament dels comptes públics -un requisit constitucional a Suècia-, que caracteritzen els sòlids països d'Escandinàvia. Antifràgil és l'obsessió pel perill inflacionari, el superàvit fiscal i la formació del capital humà que defineix l'últim mig segle alemany. Antifràgils són els efectes positius de les bones institucions, de les virtuts i valors burgesos, enfront dels espasmes d'un futur que es vol construir d'esquena al realisme del passat.
La paràbola evangèlica de la casa edificada sobre roca -i no sobre sorra- s'acosta molt a aquesta idea. O el conte infantil dels tres porquets. El llarg termini subratlla la línia divisòria entre la fragilitat i l'antifragilitat, entre l'empobriment i l'habilitat per beneficiar-se dels canvis. El llarg termini pensa més enllà dels cicles econòmics, demogràfics i culturals, i se solidifica en els equilibris. Posem l'exemple d'Espanya en aquest segle: com vam arribar al 2008? I com n'hem sortit? Pressupostàriament destruïts, amb uns nivells de deute insostenibles, una desocupació estructuralment elevadíssim i bona part de la indústria deprimida. En el pla polític, el populisme s'ha estès al mateix ritme que el desemmascarament de la corrupció i la pèssima gestió dels quadres de comandament en els diferents partits. Aquesta selecció natural al revés -una mena d'involució antidarwiniana- no pot sortir gratis: part de l'èxit alemany passa per la qualitat de la seva classe dirigent, no només empresarial. Enfront de la sobredosi d'advocats i economistes que llasta la burocràcia europea, la Xina està dirigida per enginyers -amb la seva particular escala de valors.
Allò propi de les societats antifràgils és un sentit de pertinença que es pensa a diverses generacions vista. No busquen maximitzar el present, sinó preparar un millor horitzó de futur. Un exemple obvi és l'endeutament, que ha de ser sostenible si no volem carregar sobre les espatlles dels nostres fills un pes excessiu. Una de les trampes habituals en les democràcies és cedir al que l'economista Tyler Cowen denomina la «il·lusió fiscal», és a dir, la institucionalització de la irresponsabilitat política deguda als efectes sedants a curt termini de l'endeutament. O la seva falta de càlcul en deixar-se portar de forma massa alegre per les necessitats morals de la correcció política. Així, encara avui paguem un preu exorbitant de la llum a causa de l'aposta poc realista per les renovables que va fer Zapatero. No sempre la utopia va de la mà amb el possible. Sovint, més aviat, passa el contrari.
Cercar l'antifragilitat hauria de ser l'objectiu d'un Estat responsable. A Espanya, per exemple, pensar el llarg termini suposaria prendre mesures en primer lloc davant el col·lapse demogràfic i l'envelliment de la població. Comptem amb prou residències públiques de gent gran i centres de dia per atendre la demanda futura? Són sostenibles les pensions? Pensar el llarg termini exigeix atendre l'educació com una emergència nacional, davant dels discursos triomfalistes o l'arrogància estúpida de les modes. Pensar el llarg termini significa entendre que la cohesió -ja sigui social o territorial- suposa reforçar el que el professor Avishai Margalit anomena les «relacions denses»: una variant reforçada de la confiança entre ciutadans. Ser antifràgil suposa, en definitiva, recuperar el prestigi de la política, les institucions i el parlamentarisme. Una recepta difícil, però necessària.
