L'any 1979, la Rambla de Girona va recuperar el seu nom de Rambla de la Llibertat després d'haver estat dedicada unes dècades al Dictador. En el mateix moment la plaça del Vi i el carrer Nou van recuperar el seu nom tradicional i van desaparèixer del nomenclàtor de la ciutat Carrero Blanco, Calvo Sotelo o Primo de Rivera. Aquest canvi es feia en nom de la democràcia i de la llibertat, emparats en la Constitució de 1978 i després de les primeres eleccions municipals democràtiques després de les de gener de 1934.
Tinc el convenciment que sense la Constitució del 78 no hi hauria hagut 1 d'octubre. Allà on uns busquen trobar contradiccions bàsiques sostinc que hi ha un fil d'interdependència en tensió. Potser haurien passat d'altres coses, potser amb un allargament impossible del franquisme sense Franco les coses haurien explotat i no hi hauria hagut l'etapa d'autogovern que coneixem des de 1980 fins a 2010. Però no podem especular si tot hauria decantat cap a un allargament sine die d'una dictadura agònica o si s'hauria produit un moviment insurreccional. Els fets són els que són i són com són.
La liquidació del franquisme es va produir després de molta mobilització social i de moltes morts, va provocar un trasbals considerable, va donar peu a un intent fallit de cop d'estat el 23 de febrer de 1981 (avui fa 37 anys); a Girona va desembocar en una manifestació massiva en defensa de la Constitució, garant de les llibertats. Segurament la més massiva fins la que es va fer contra la guerra d'Iraq i les desbordants manifestacions posteriors a 2010 i sobretot les de la tardor de 2017.
Avui no es pot perdre de vista la naturalesa de la repressió i de l'exili que va provocar el triomf dels militars rebels i la fi de la guerra civil. Els morts sense motiu i els exiliats es comptabilitzen a milers. Qualsevol intent de buscar una simetria entre aquella repressió i aquell exili i la situació actual esdevé una ofensa per totes aquelles víctimes encara insuficientment reivindicades.
I un cop establert aquest punt de vista tampoc no es pot negar que la naturalesa dels fets que ara estem vivint es manifesta sobre unes bases totalment noves i sense precedents. Ara és en nom de les llibertats i de la democràcia que es reprimeixen i es persegueixen les llibertats i la democràcia. Però el valor d'aquestes paraules ha sofert un desgast enorme en mans de radicalismes fonamentalistes enfrontats. I malgrat tot ara s'empresona injustament en nom de la justícia i és l'amenaça de presó la que provoca allunyaments injustos.
En aquest context confús i conflictiu l'1 d'octubre va representar una mobilització popular sense precedents. Amb tot en contra, dos milions de persones van votar i van participar activament en un referèndum que es convocava amb l'aparell de l'estat en contra i sense les garanties mínimes per rebre una homologació internacional. L'entusiasme desbordant generava unes expectatives difícilment assolibles en el context concret de la convocatòria i de les circumstàncies del seu desenvolupament. Hi havia més expectatives que previsió del futur. El simbolisme dominava per damunt de l'efectivitat.
L'acció repressiva de l'aparell de l'Estat, les càrregues violentes sense cap justificació, el matusser intent de deslegitimar el paper de la policia de Catalunya-Mossos d'Esquadra, amb seqüeles judicials encara ara, i la corresponent ofensiva judicial contra els càrrecs públics vinculats primer a la consulta del 9-N i després al referèndum de l'1 d'octubre han tret tots els arguments a un sistema polític on la confusió i la col·lusió de poders, executiu, legislatiu i judicial han rebregat de forma indigna la Constitució que es diu defensar.
Afegim-hi el col·lapse actual, una administració decapitada amb efectes negatius sobre la vida i l'economia de milers de ciutadans per l'aplicació de l'article 155 que posa en qüestió les pròpies previsions constitucionals de reconèixer la singularitat nacional de Catalunya. Per altra banda l'intent reiterat d'alterar el sentit de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre primer a la recerca d'un resultat que esdevingués una esmena a la totalitat al front sobiranista i després negant legitimitat als resultats de la seva pròpia convocatòria posa damunt de la taula del govern del PP un problema greu que ara per ara no sembla pas disposat a resoldre més per manca de capacitat que per manca de voluntat, que també.
Catalunya no es pot permetre, i Espanya tampoc, el col·lapse institucional i la paràlisi administrativa i política. Uns i altres han de començar a moure's de les seves posicions i només dels moviments dels dos fronts en conflicte pot sorgir la solució.
Mentrestant, a Girona, el Ple de l'Ajuntament ha decidit canviar de nom la plaça de la Constitució, amb els vots a favor d'alguns dels partits que en el seu moment havien votat a favor del nom i del projecte de la plaça. Res a dir; és la democràcia del ple municipal. Però aquest nom que abans havia tingut un valor universal, que havia presidit la plaça del Vi i les places cíviques de pobles i ciutats, que encara ara dona nom a la plaça dels músics de Sant Daniel, passa als llimbs del nomenclàtor gairebé com la columna nòmada i arraconada de la Constitució de 1869 avui amagada darrere la delegació d'Hisenda.
Amb sentit històric i democràtic la Constitució mereix una plaça i l'1 d'octubre també. La primera per ser el marc de llibertats que supera el franquisme, el segon per ser la més fabulosa mobilització cívica del catalanisme polític. Però ni la Constitució de 1978 com s'interpreta ara no és la que donava nom a la plaça, ni la mobilització de l'1 d'octubre és la pedra angular d'una nova realitat política que no s'ha arribat a concretar. Potser és millor deixar el nomenclàtor en pau i fer-hi aquelles modificacions puntuals que el sentit de la història converteixin en sòlids fonaments indiscutibles.
