Molta gent estarà avui al costat -simbòlicament, que en aquest país tot es fa simbòlicament- de Josep Lluís Trapero, citat a declarar davant del jutge. És normal. Hi ha una bona part de catalans als quals els va semblar fantàstic que l'1-O els Mossos d'Esquadra -els caps, no parlo dels agents- desobeïssin el jutge i obeïssin, en canvi, el Govern de la Generalitat. Presumptament, de moment, però el fet és que als independentistes els sembla bé que la policia estigui sota les ordres del govern i no dels jutges. I és natural que així sigui. Una policia que no estigui sota control judicial és molt més efectiva que una que hagi de retre comptes o inclús obeir els funcionaris judicials. El raonament d'aquests catalans és molt democràtic: oi que el govern ha sigut elegit pel poble i els jutges no? Aleshores és normal que si el govern ordena a la policia que s'abstingui d'obeir el jutge, la policia se n'abstingui. I viceversa: si el Govern ordena a la policia que actuï, qui és el jutge per immiscir-s'hi. Això va de democràcia, que diuen aquells, i res més democràtic que obeir els representants del poble. La història ens demostra que, efectivament, un cos policial que depengui només del govern de torn és extraordinàriament efectiu. Ja als anys 30 es va crear una policia així, que no estava sotmesa a cap control jurisdiccional i depenia directament de l'executiu. Tal com va declarar aleshores un expert jurista, en una frase que avui poden repetir milers de catalans en suport a Trapero, «Mentre la policia compleixi la voluntat dels líders polítics, estarà actuant legalment». Aquella policia dels anys 30, que funcionava com un rellotge, es va dir Gestapo. I vaja si va fer feina, no hi ha com alleugerir la burocràcia perquè una policia funcioni a ple rendiment.

Ja que tot són avantatges, deu ser aquest tipus de policia el que ens hauria esperat en una Catalunya independent, en l'hipotètic cas que algun líder del procés hagués cregut realment en tal independència. Sense haver de passar per les sempre farragoses ordres judicials, el govern podria ordenar a discreció escoltes telefòniques, detencions, requisaments, i amb el temps, per què no, desaparicions, sempre pel bé del país. Sensu contrario, podria impedir que s'iniciessin investigacions o actuacions que perjudiquessin els interessos, també del país. En el benentès que a Catalunya, i des de temps immemorials, «país» és sempre un eufemisme per «interessos propis». A bones hores estaria CDC sota sospita si la policia hagués depès directament del Govern. No em diguin que no els venen ganes de viure en una Arcàdia així.

I els catalans, contents. Al català sempre li ha agradat més tenir amos que governants, i aplaudiria fins a dir prou, com ja ha aplaudit Trapero fins a sagnar-li les mans, reconeixent-li el mèrit de no obeir la justícia. De fet, la característica principal del català és que està content amb qualsevol actuació dels seus amos, mentre estigui embolicada amb un llacet groc: si un polític fuig, és un líder. Si es queda, és un líder. Si va a la presó, és un líder. Si surt sense càrrecs, és un líder. Si diu que ens ha enganyat, és un líder. I si diu que tot està acabat però impedeix des de l'estranger formar Govern, és el líder suprem. Doncs amb la policia, igual: els mossos sempre seran nostres, i avall que fa baixada.

Perquè quallin les falses promeses, és necessari que uns tinguin la clau i els altres es deixin tancar. Això ho va dir un altre alemany, Rudolf Olden, també als anys 30.