La classe política ens té entretinguts. Esquerra sembla tenir clar què vol per a la legislatura: intentar fer un govern (no sé fins a quin punt lliure de càrregues judicials) i mirar de prendre decisions dins de la legalitat. De fet, és el partit que sempre ha estat independentista sense que aquesta aposta hagi estat la columna vertebral dels seus programes, almenys fins al 2015. Per tant, a priori, és qui més acostumat està a torejar entre sentiments i pragmatisme. Tot i això, és difícil saber quina és l'estratègia dels republicans perquè actuen amb boca petita i per analitzar què volen un s'ha de regir amb les insinuacions i alguns moviments poc ortodoxos. No hi ha, per part del partit de Junqueras, una actuació contundent. El PDeCAT (que no Junts per Catalunya) també sembla tenir-ho clar, però està tan acomplexat per Puigdemont que és incapaç d'articular un discurs contundent. El maquillatge és tan espès que ningú es va adonar que les declaracions de Marta Pascal en seu judicial també anaven dirigides a l'exterior del jutjat. Hi ha més sinceritat en aquella compareixença que en totes les rodes de premsa que pugui fer la coordinadora dels demòcrates. Cap dels dos, ni ERC ni PDeCAT, és prou valent (a hores d'ara) per capgirar la història que algú ha preparat per a tots nosaltres
