Deia el detectiu Joe Hallenbeck al seu accidental company de fatigues Jimmy Dix, amb qui no coincidia gaire a l'hora de triar les tècniques d'investigació pertinents que el cas que indagaven requeria, que « si em vols veure cridar, posa'm un rap...!». En efecte, aquesta és una de les cèlebres frases de El último boyscout, gran film de l'enyorat Tony Scott i amb un Bruce Willis exultant. La frase, que sempre recito en veu alta quan sento cantar un rap, està carregada d'ironia i mordacitat, unes qualitats escasses en aquesta disciplina musical més visceral i contestatària. De fet, fa només uns dies, el raper Valtònyc ha estat condemnat per la justícia a tres anys i mig de presó una mica per aquest motiu, per professar, amb alguns dels seus temes de manera explícita i amb l'art com a coartada, «enaltiment del terrorisme, injúries greus a la corona i amenaces». Si almenys hagués estat per mal gust!

A on està el límit de la llibertat d'expressió? Aquesta és una pregunta que ja hauria d'estar superada però que per desgràcia torna cíclicament a l'actualitat per recordar-nos que no només no evolucionem com a societat sinó que ens neguem a fer-ho. Les lletres d'una cançó, per molt bèsties o espantoses que puguin ser, no poden equiparar-se mai al greuge que se'n deriva d'una corruptela política, d'un assassinat o una violació. És de pura lògica. Com també ho és entendre que no tot es pot parapetar sota la llibertat d'expressió i que, encara que molts comprem el fons, no tot val a l'hora de denunciar el que no ens agrada. Esperar que el rap utilitzi més ironia, mordacitat o subtilesa en la composició dels seus temes denúncia i, si no és demanar massa -també-, menys soroll, és com creure que els jutges tenen molt desenvolupats el sentit comú i la intel·ligència per interpretar la Llei d'acord amb la realitat extremadament complexa i canviant que ens envolta.

Igual d'irrisori ha estat el segrest judicial de la novel·la Fariña, del periodista Nacho Carretero, que relata el tràfic de drogues a la Galícia dels noranta, amb implicació d'un exalcalde del PP inclosa, o la retirada de l'obra basada en una sèrie de fotografies pixelades de suposats Presos políticos en la España contemporánea, de Santiago Sierra, de la fira ARCO, ambdues creacions per ser políticament incòmodes. Tot plegat ha evidenciat que la censura i la falta de llibertat d'expressió tornen a ser prêt-à-porter al « Corte Fachandés» i sobretot que el sistema judicial està estirant massa la corda del respecte a una Llei cada cop més ridícula. Si no fos perquè s'han disparat les vendes de la novel·la que Antena 3 -a més- està a punt d'estrenar en format sèrie, que l'obra fotogràfica ja ha estat comprada i la volen exposar més de vint museus, i que fins i tot al raper Valtònyc se'l rifen quasi tots els festivals de música de Catalunya, diria que la culpa la té l'establishment. I és que no hi ha censura que per bé no vingui.