El valor de la voluntat

JOSEP FARRÀS GONZÁLEZ Caldes de Malavella

Llegia l´altre dia una entrevista al Sr. Toni Nadal, oncle i exentrenador del gran tennista Rafa Nadal i actual entrenador de la seva acadèmia de Tennis, que es queixava que els joves i nens i nenes d´avui en dia no tenen gens adquirida la cultura de l´esforç.

Comparteixo totalment aquesta idea, com a professional docent que soc. En general, el nen d´avui dia s´arronsa davant qualsevol dificultat i, sobretot, vers allò que implica constància, sacrifici, tenacitat.

Què es el que causa aquesta actitut de rebuig vers la voluntat? Una primera raó segur que rau en les nostres llars: el sobreproteccionisme, el voler fer la vida fàcil als nostres fills; el fer que tinguin de tot sense valorar que les coses costen d´aconseguir... són alguns dels factors que ho provoquen.

I les conseqüències són terribles: totes les competències bàsiques que impliquen utilitzar la voluntat, l´esforç, la constància es veuen afectades: el llegir, l´escriure, l´estudi constant... fins i tot quelcom tan bàsic com pintar bé!! En fi, els temps canvien i la societat i l´educació també, però aquests valors són una de les claus de la vida.

Sentit comú per escollir el millor per als nostres fills

Maria Salip Calvo GIRONA

Qualsevol persona amb un mínim sentit comú veu que el millor bagatge que podem deixar als nostres fills és que aprenguin bé els 3 idiomes necessaris en la nostra societat actual: català, castellà i anglès, el famós trilingüisme, però quan pel mig s´interposa el fanatisme i fonamentalisme radical, per desgràcia tan present avui aquí a Catalunya, la raó queda obnubilada, el resultat és la immersió lingüística en català que empobreix el lèxic que mereixen els nostres fills. El trilingüisme és necessari per a tots. Els pares que volen escolaritzar els seus fills en castellà cometen dos greus errors: el primer, privar els seus fills d´enriquir el seu lèxic amb el trilingüisme i, l´altre, exposar els seus fills que siguin assenyalts i discriminats dels altres. Pares i polítics, pel bé dels nostres fills, si us plau escolaritzeu tots el nens amb el trilingüisme, que la raò prevaleixi en front el fanatisme.

Prou violència

Chej Ayad Kerrum SILS

Aprofito aquest mitjà de comunicació per denunciar la violència exercida per aquells salvatges i pre-socials seguidors de l´Spartak Moscú i l´Athletic Club. També l´aprofito per enviar en nom de tots/es els/les sahrauís les nostres més profundes condolences a l´estimada família de l´agent de l´Ertzaintza mort mentre treballava per la seguretat de la resta de ciutadans i ciutadanes. Trobo indignant que en el segleXXI encara permetem aquest tipus de vandalisme atroç i bàrbar a la nostra societat. Crec que hauríem d´obrir un debat minuciós, sincer i constructiu arreu del planeta per debatre sobre les causes de la violència al voltant del futbol, el negoci brut que genera i l´excessiu sou dels futbolistes; així com les mesures pedagògiques, socials, policials i legals necessàries per minimitzar al màxim o erradicar-ne les conseqüències terribles i nefastes. Amb això no vull criminalitzar el futbol, sinó convertir-lo en un esport sa i de cohesió social de debò.

El valor de les coses petites

ALBA PORTAvELLA SARIOLA LLORET DE MAR

Aquest mes la meva filla i jo hem complert dos anys de lactància materna i actualment som una espècie en perill d´extinció. Quan dones el pit més de sis mesos i en particular dos anys no saps molt bé si algun dia t´exhibiran al zoo perquè et mirin malament com una bestiola estranya o que t´aplaudiran com a un recent premi Nobel. Aquestes són les dues reaccions que ens solem trobar en la societat quan la lactància materna hauria de ser el més natural entre la nostra espècie perquè, per molt allunyats que ens en sentim, som mamífers.

Quan els pares decideixen criar els seus fills d´una determinada manera (dins la seguretat de l´infant) haurien de tenir eines al seu abast per fer-ho i no sempre hi són. Les tantíssimes decisions que es prenen (biberó o pit, dormir en habitacions separades o collit, cotxet o porteig...) sempre haurien de ser fruit d´una cerca i anàlisi d´informació sobre com criar un fill. Nosaltres vam decidir donar el pit a partir de xerrades amb diferents professionals (nutricionista, pediatres, llevadora?) i de la lectura de molts llibres, articles i estudis recents. Vam tenir més o menys recolzament, però allò important és que vam tirar endavant amb el que sentíem que era criar la nostra filla.

Si em diuen fa dos anys que arribaria als dos anys de lactància materna no ho hagués cregut, ho veia molt gros, un abisme. Però amb els nostres somriures i les nostres llàgrimes hem tirat endavant i seguirem amb la recomanació de l´OMS i l´AEP: lactància materna exclusiva i a demanda durant sis mesos i complementada amb aliments mínim dos anys.

M´agradaria, amb aquesta experiència, normalitzar la lactància materna erròniament anomenada prolongada, perquè la societat ho vegi com quelcom natural i normal per a la nostra espècie.