A la placeta de l´Institut Vell, i al mateix costat de l´edifici que fou centre d´estudis secundaris i ara és Museu i Arxiu de la ciutat, s´hi troba un casal de notables proporcions, que al llarg de la seva història ha estat destinat a molt diversos usos. Aquest edifici que actualment porta el núm. 29 del carrer de la Força, en el segle XVII fou conegut amb el nom de Pastim i també com La Canonja. L´any 1618 fou adquirit pel Capítol de la seu i destinat a l´elaboració del pa per al consum dels capitulars i les respectives famílies. Era com una relíquia dels temps, aleshores ja llunyans, que els canonges feien vida comunitària en l´anomenada Domus canonicalis, ubicada en les proximitats del claustre catedralici. Dels costums d´aquells temps ja sobrepassats n´havia quedat aquesta pràctica de pastar i coure el pa, per al consum dels capitulars, els quals ja no vivien en comunitat, sinó en cases particulars, amb familiars o amb personal de servei. Uns anys més endavant deixà de funcionar aquella fleca canonical, activitat que havia distingit l´edifici amb el nom de Pastim o també La Canonja. Diverses famílies s´hi succeïren, habitant-la com a llogaters. L´any 1842 l´edifici fou afectat per les lleis de la Desamortització, i per tant deixà de ser propietat capitular. L´any 1883 es creà la Audiència, i després de buscar infructuosament un local digne per la seva instal·lació, s´optà per situar-la en aquest edifici, en el qual en aquell moment també hi funcionava una escola pública primària. L´Audiència es mantingué en aquest local fins a l´any 1890, en què es traslladà a la plaça del Molí, i pocs anys més tard passà a ocupar la Casa Pastors de la plaça de la Catedral. L´any 1914 es crearen les escoles Normals del Magisteri. La femenina s´instal·là en un pis del carrer de Bellmirall. I la masculina en l´edifici de l´antiga canonja del carrer de la Força, 29. Fins que el curs 1917-1918 les dues escoles passaren a l´edifici del carrer d´Anselm Clavé que havia estat seu de l´entitat cultural Athenea. L´antic Pastim o Canonja canvià vàries vegades de propietari fins que, l´any 1920, el comprà el Círculo Católico de Obreros la Amistat. Durant uns quants anys aquella entitat recreativa i cultural hi desenrotllà molta activitat. Era com un casinet de caràcter popular. En el bar i sala de joc hi passaven moltes estones, especialment els dies festius, tan obrers, com petits comerciants, gent de classe mitja, i també alguns clergues, que no s´hi trobaven estranys com hauria estat en altres establiments recreatius. No cal dir que no s´hi jugaven pas els prohibits, i que les monedes que circulaven per les taules de joc eren més la xavalla que no pas les pessetes i encara menys els duros de plata. Els dies feiners s´hi podia veure alguns estudiants del veí Institut que s´havien saltat una classe fent campana. El que no s´hi veia mai en la sala de jocs era cap dona, fora del personal de neteja en hores que no eren de servei públic.
L´edifici és prou gran per poder-hi desenrotllar diverses activitats. I s´hi disposà una sala d´espectacles de regulars proporcions. Tenia un escenari amb la corresponent tramoia. La platea tenia al seu entorn una sèrie de llotges, entre les quals es distingia la presidencial, que ocupava el centre de cara a l´escenari. Llotja que solia ser ocupada pels directius de l´entitat quan volien assistir a alguna representació. Tant les localitats de platea com les llotges estaven dotades de senzilles cadires amb seient de balca. En un pis superior, uns bancs de fusta en forma de graderia eren ocupats pels que no es podien donar el luxe de ser espectadors de platea o de llotja.
Les tardes dels diumenges i dies festius s´hi celebraven representacions teatrals o es projectaven pel·lícules. En general el públic era infantil i juvenil. Si hi anava alguna persona gran era per acompanyar fills o nets o perquè entre els actors teatrals s´hi trobava algun familiar. Les sessions de cine solien ser una mica tempestuoses, quan la pel·lícula es trencava, per defecte del material, o per la interposició davant l´objectiu del barret del censor. Per evitar l´escàndol que representava el petó de dos amants. Durant les festes nadalenques es representaven Els Pastorets. I era en aquesta ocasió quan el públic solia ser més variat. Tant per als grans com per als petits era tradició anar a veure els Pastorets de l´Amistat per les festes nadalenques.
L´Amistat tingué un temps de bonança i un altre de decadència i l´any 1932 es posà en venda.
Aquell mateix any 1932 el Govern de la República dissolgué la Companyia de Jesús i confiscà els seus béns. Els jesuïtes hagueren d´abandonar la seva residència del carrer de l´Albereda i deixar l´activitat pastoral del temple del Sagrat Cor. Els religiosos pogueren seguir com clergues seculars i residir no més de dos en un mateix pis. La Congregació Mariana que dirigien els pares de la Companyia també es quedà sense local. Per als actes de culte s´acolliren a l´església dels Dolors, a la de les monges Bernardes o a la Capella de Sant Narcís de la parròquia de Sant Feliu. Però els faltava un local social per a les altres activitats. I aprofitaren l´ocasió de la venda de l´edifici de l´Amistat. El qual es transformà en el Centre Cultural. S´hi feren algunes millores en les instal·lacions i les cadires de balca de la platea foren canviades per unes butaques, senzilles, però més còmodes. Aquells primers anys trenta foren de gran activitat. Es publicà el Butlletí del Centre Cultural. S´animaren les sessions de cinema, naturalment que amb la deguda censura prèvia. La secció artística representà amb èxit variades obres teatrals i continuà amb gran èxit els tradicionals Pastorets. Els actors eren exclusivament masculins. Però si treballaven bé, i ja ho feien, el públic ja s´hi avenia. L´Acadèmia de Santa Cecília, dirigida pel futur mossèn Geli i el també futur mestre Viader, formà un bon planter de cantaires. Actuaren en sessions públiques en el mateix Centre Cultural, en les solemnitats litúrgiques, i davant els micròfons de Radio Girona, l´emissora que s´inaugurà l´any 1933.
A primera hora del matí del 20 de juliol del 1936, el Centre Cultural fou saquejat i les seves activitats quedaren totalment interrompudes. Durant aquells dos anys i mig l´edifici fou ocupat pel Sindicat d´Arts Gràfiques. L´any 1939 es recuperaren les activitats. Els jesuïtes pogueren tornar a la seva residència del carrer de l´Albereda, la Congregació tornà al temple del Sagrat Cor, i el Centre Cultural tornà a ser el que havia estat abans del trenta-sis. Pel Nadal del 1939 ja hi tornà a fer-se el pessebre, a càrrec del jove artista Jesús Portas. I es representaren els Pastorets, però en una edició en castellà. Després d´uns anys de molta activitat s´entrà en una progressiva decadència, especialment quan els jesuïtes deixaren de tenir residència a Girona, l´any 1951. L´any 1950 els jesuïtes temptejaren algun professor, per si es donés el cas d´instal·lar-hi un col·legi de la Companyia. Però el projecte no prosperà. Finalment l´edifici fou venut i convertit en un luxós establiment de venda de mobiliari i antiguitats. Amb el nom de La Canonja Vella ha estat actiu durant uns anys. I finalment l´edifici ha acollit una entitat judaica.
