Observant les reaccions que venen de Madrid sembla que hi ha alguna cosa que es mou. En el meu ram, el ministeri d´Indústria, energia i turisme, comença a dir en veu alta que cal fer la indústria més competitiva i que cal abaixar els preus energètics per fer-ho possible. Dilluns vaig estar en un debat amb el secretari d´estat d´energia i va arribar a dir que cal fer com a Alemanya, on ningú es qüestiona la importància de la indústria, carregant més els costos elèctrics en el sector domèstic que en el sector industrial. Tinc la impressió que el govern de Madrid ha descobert la virtuositat de l´exportació per al futur de l´economia. I és clar, això passa per Catalunya. L´exportació, el turisme estranger, la indústria, les patents... en fi, l´economia moderna passa per Catalu­nya i per resoldre el conflicte que hi ha instal·lat des de fa temps.

Una altra observació és la intensitat de visites que fa el ministre de Foment Iñigo de la Serna proposant solucionar els colls d´ampolla de les comunicacions catalanes. Ara perceben que l´aeroport del Prat, amb el creixement que té, aviat quedarà col·lapsat, que el port és essencial per a l´economia catalana i espanyola i que el corredor mediterrani és bàsic per a la indústria catalana. Es disposen a posar fi a la desinversió que hi ha hagut fins ara, o és fum com han fet sempre?

Per altra banda, entre els tècnics en economia es comença a acceptar que la posició de dèficit fiscal de Catalunya és insostenible. No hi ha consens en com s´ha de fer per resoldre-ho, car qualsevol solució és una patacada per a moltes regions espanyoles. En un estudi de la Universitat Autònoma de Madrid sobre què passaria si Catalunya tingués un concert econòmic mostra que el saldo fiscal català passaria de -9.892 milions d´euros a +10.426 milions, essent una diferència de 20.318 milions. Això afectaria sobretot Madrid, que passaria d´un saldo fiscal de -19.205 a un altre de -27.894 milions, i totes les comunitats que veurien reduïts els seus saldos fiscals entre 1.000 i 2.000 milions d´euros. Però la part més important de l´estudi rau en la projecció que tindria el nou saldo fiscal sobre el treball a Espanya. Totes les comunitats perdrien llocs de treball, amb un total per al conjunt d´Espanya de -32.565 llocs, xifra que els serveix per dir que no es pot fer el concert català. Però quan mires el nivell de treball per a Catalunya la xifra és de...+201.863 llocs de treball. És a dir, el dèficit fiscal de Catalunya té com a conseqüència la meitat dels llocs d´atur del territori.

El cas és que a Madrid tenen clar que cal trobar una solució al conflicte històric però no saben com ho han de fer. La primera temptació és invertir de forma important per aplanar les queixes dels empresaris i la dels alcaldes dels pobles de rodalies de Barcelona. No en va, car encara no entenen com molts empresaris ens hem fet independentistes. Podríem dir que volen resoldre la pantalla de 2012 creient que així hauran donat la volta al moviment independentista.

L´enquesta de divendres feta pública pel CEO mostra una davallada en les aspiracions independentistes en comparació amb l´última enquesta. M. Rajoy va dir que trobava «molt positiu» que la gent «hagi reflexionat». No entenen res. Ja vam viure aquesta reacció quan sentíem que les aspiracions catalanes eren un suflé que es desinflaria i, ja veus, va créixer fins a la meitat de la població. Ara previsiblement cometran el mateix error, pensant que amb quatre inversions canviaran el sentit de vot de la gent.

No entenen res perquè a la resta d´Espa­nya (a excepció del País Basc) no tenen societat civil organitzada, no tenen tantes organitzacions amb voluntaris, ni tants clubs esportius, ni tantes associacions de veïns. La diferència de Catalunya està a tenir una societat civil estructurada, transversal i ara en xarxa. L´error de Madrid continuarà fins que no entenguin que la pantalla d´ara, a més de totes les anteriors, es diu dignitat. No n´hi ha prou de rescatar l´estatut del 2006, de fer totes les inversions que no s´han fet, de resoldre el dèficit fiscal crònic, de blindar l´ensenyament i el català. Ara el punt més punyent és la dignitat, la manca de respecte, l´ús de la justícia de forma arbitrària, la interpretació de qualsevol cosa de forma partidària, la pèrdua total del mínim consens constitucional... en definitiva, la cantarella de l´«a por ellos».

L´anècdota de divendres en la festa dels advocats per Sant Raimon de Penyafort amb el discurs del president del Parlament, Roger Torrent, citant els presos polítics i provocant l´abandonament de jutges de la sala, explica en quin lloc ens trobem. No entenen que la principal qüestió catalana és l´encaix democràtic en un estat on no podem acceptar que faci interpretacions de la llei de forma arbitrària i tramposa al servei d´una elit, encara que sigui la del monarca. Per cert, aquesta figura ja no tornarà a surar a Catalunya, en aquest aspecte ja som una república. Avui veurem la rebuda que tindrà al MWC.

Tot plegat porta a veure que hi ha un problema de visió de quina és la pantalla en què es mou Catalunya. I la d´ara no és la del 2006, ni la del 2010, ni la del 2012, la d´ara és la pantalla de la dignitat. I aquesta no la veuran, amb la qual cosa el conflicte continuarà i a Madrid es preguntaran per què els catalans continuen l´enfrontament malgrat fer-hi inversions i malgrat que la seva economia va molt bé. Que canviïn les ulleres al virrei Enric Millo i les hi posin transparents en lloc d´opaques.